El meu pare va morir. Jo tenia vint anys.

Reitero: el meu pare va morir. Jo tenia vint anys. Vaig agafar la moto i des de la Vall d’Hebron, lloc de l’òbit, vaig anar a Sants, a casa dels avis materns, suposo que buscant companyia. Vaig dir al meu avi –el sogre-- que el pare havia mort. Ell en tenia al voltant dels 80. Lentament, resignadament, va asseure’s a una cadira i em va dir:

--El teu pare era una bona persona.

--Sí, ho era.

I vam restar en silenci, compartint una profunda i muda tristesa. És curiós i paradoxal com de vegades, en el moll de l’os de la desesperació, s’hi troba una punta de bellesa. Una mena d’harmonia còsmica, que es dóna en estones de felicitat i també d’abatiment, imbricar-se en l’entorn, fondre-s’hi, conformar-hi una unitat, el centre imposible de Cortázar. Inexplicable, perquè parlem de dolor, però és així. Comèdia i drama, confluència de la cara i la creu de la vida, i de la cara i la creu de la mort.

No he superat encara ara la mort del meu pare. Penso en ell molt sovint, i curiosament recordo les seves mans, les primeres en acariciar-me; la seva tendresa, la seva protecció, els seus consells, el seu mestratge, el seu amor. Darrerament em frapa molt el mite cristià de la resurrecció de la carn, en la qual no hi crec, però seria tan bonic. Una darrera abraçada, un darrer no saps quant t’estimo, un estar allí, plegats, un esguard còmplice, un passeig pels llocs que solíem freqüentar, reflexions sobre la vida, que aleshores, abans de la seva mort, començaven a sovintejar, un cop abastada la meva jove adultesa, ja foragitada l’estúpida i rebel adolescència. Un tu a tu de saviesa –d’ell-- i d’un ímpetu jovenívol –jo--, però junts, converses en què dirigia de forma subtil el meu encetat itinerari vital. Recordo una anècdota curiosa. Feia pocs anys que escrivia i ell era el meu millor seguidor.

--Has escrit alguna cosa?

--Sí, un conte.

Cautelosament, em deia:

--El puc llegir?

--Sí, és clar.

Va acumular una dotzena de narracions meves, no eren cap meravella, estava aprenent. Però les seves valoracions eren sempre positives, suposo que l’amor i orgull de pare, i tal. Mesos després de la seva mort, els vaig voler recuperar, eren una única còpia, temps de les màquines d’escriure, res de memòria en el disc dur del PC. Vaig regirar entre les seves coses, les que encara quedaven (com moren les coses dels morts!) i no els vaig trobar. Vaig tractar de tornar-los a escriure, però amb un resultat més aviat patètic: reescriure un conte és el millor sistema del fail, del road to ruin. Un any més o menys després, en una celebració, vaig treure les estovalles de fer bonic d’un calaix de la vitrina del menjador i allí, a sota, estaven els meus escrits. Els havia amagat, els havia fet seus, una complicitat entre ell i jo, fora de l’abast del meu germà i la meva mare. També hi havia la col•lecció dels meus primers articles periodístics publicats a la revista El Temps, puntals del meu aprenentatge en premsa. Ell n’estava orgullós, i més perquè no anava jo a oferir-los, sinó que me’ls demanaven, i sols estava a segon curs de la facultat. En retrobar-los allí, ocults, vaig entendre que potser eren més importants per a ell que per a mi. Era molt afalagador aleshores que et publiquessin. Publicaven a Noel Clarassó a La Vanguardia, articles que ell, quan jo en tenia deu o dotze, em feia llegir i després escriure redaccions segons el seu estil. Clarassó tancava molt bé els seus escrits, feia un cercle equidistantment rodó amb l’argument inicial. Anys després, vaig guanyar-me la vida escrivint les redaccions de batxillerat de companys de classe, a 500 pessetes la peça. Tots treien mínim, notable.

--Prova de fer-ho així, com en Clarassó –em deia el pare.

I jo era publicat, un inici inversemblant –no hi havia precedents literaris en la família—d’arribar a ser tot el que representava el reputat (-putat) periodista, algú que negre sobre blanc feia de la seva visió de la vida ingenus preceptes universals. I jo anava cap allí, i el meu pare, ho vaig veure quan vaig retrobar els meus escrits oferts i ocults, aquella confiança seva en mi, la seva complicitat. Havia mort i ja era massa tard per a agrair-li-ho. Tantes coses per parlar van quedar en el tinter. Ell, el pare, perviu en la meva memòria, però la memòria és tan etèria, tan insubstancial, tan fràgil. Però no tenim res més per a conservar els morts, els nostres morts, la feridora, dramàtica, letal absència. Sé del cert que quan mori, el meu darrer pensament serà per a ell. Si no hi ha resurrecció de la carn, com a mínim creuré en la pervivència de l’ànima, un univers espiritual on potser, qui sap, podríem retrobar-nos, l’últim tast de felicitat.

--Hola, pare.

--Hola, carinyo.

--He trobat els meus escrits.

--Ho sé, aquí dalt ho sabem tot.

Sé del cert que som, en el fons, una piràmide, un cúmul d’absències. Als meus gairebé 53 anys n’he deixat tants pel camí... Ara començo a entendre el meu avi, la resignació –asseient-se lentament en rebre la noticia del defalliment-- sobre l’inevitable, el calc de la frase còsmica: ha mort. Buit sobre buit, here today gone tomorrow, l’efímer de l’existència, la línia fina que separa la vida de la mort. And, más allá o más acá, all is over.

Bé i mal, o l'hòstia perpètua

No sé per on començar. S’acumulen les informacions. S’entrellacen les referències. Es potencien els coneixements. El ruc de Buridan no té dos possibilitats. Té enèsimes possibilitats. Enèsimes possibilitats d’escollir, molt més enllà de quedar-se aturat entre dos i finar. No és una de dos. És una d’infinites. Reitero: no sé per on començar, amb tanta diversitat. Que sé que estic mort, és una evidència. Que tot el què surti de mi serà una esgarrapada a la vida, o a allò que en considerem vida. Ja no som Leonardo da Vinci, ni Casanova. No som renaixentistes, on tots els coneixements podien engrapar-se amb una sola closa emfàtica de mans. Tot és tan divers, tan profund, tan prolífic, que desborda. Com quan un plugim que ni requereix una caputxa d’anorac es torna un vendaval d’aiguat, llamps i trons que et deixen amarat en una plaça cruenta, oberta i inhòspita, a la intempèrie –vinyolià, ho sé--. Desborda, sobrepassa –el sorpasso--, estressa. Queda la incertesa, com un estrès post traumàtic després d’una guerra, la I Mundial, la II Mundial, Camboia, Vietnam, Irak, Bàltic, Síria, etc. No cal cap guerra explícita per a això. Estem en guerra perpètua. Guerra soterrada, colgada, obscura, però guerra al capdavall. I això és el que és pitjor. Que no la veiem clara, que no la percebem com a tal, que ens lamina subtilment cos i ànima i no sabem entendre per què. Ens desespera.

Cap on anem? Enlloc i arreu. El súmmum de l’absolut en un sentit i altre. Apa-li, company!
Sols queda doncs esgarrapar, com deia abans, com deia Juanes, “un segundo más de vida”, i, a sobre, “a Dios le pido”, no fos cas que la deïtat existís.

Publicava avui un article a doble pàgina –o ahir, què més dóna--, comprat per “La Vanguardia”, deliciós, brillant, visionari, d’en Andy Robinson, titulat “La epidemia de la desesperación”, en el qual posava de manifest que la classe mitjana moria, epidèmicament, per autodestrucció. Alcohol, drogues, suïcidis, el què sigui. La classe mitjana morta o matant-se. I la socialdemoocràcia, l’expressió política d’ella, esborrant-se del mapa per falta de vots i excés de deutes econòmics, un nou equilibri parlamentari mundial que qui sap on ens portarà, carn de populismes que no fan més que mostrar la suprema imbecilitat humana. Abans la gent moria de mort natural. De mort accidental. D’homicidi. De suïcidi. Però ¿de desesperació? Doncs sí, ara de desesperació. (Ho vaig vaticinar fa anys: estupideses d’estúpid –i inútil--, pretenciós clarivident). Sols, que li havia posat un altre nom: autodestrucció. Autodestrucció o desesperació, és al capdavall el mateix. Si la vida s’allargassa, no s’allarga, s’allargassa, sols hi ha dues opcions: o som saludables, magnífics, gloriosos i esportistes, o caiem en l’abjecta, lamentable i plorosa espiral de la desídia, el tantsemenfotisme, el hastío, la hivernació d’una sola, única –i pròpia—existència, gloria ad eternum, senyor Kierkegaard.

Augurava Cortázar a “Rayuela”, brutícia i bogeria. Augurava Sábato a “Sobre héroes y tumbas”, esperança o desesperança. I augurava Hemminway tirant pràcticament de vermuts i còctels a la Costa Blava mentre cobrava els primers xecs de les seves delicioses notes –“El jardí de l’eden”, anys 60, com Simenon, i d’altres, ah, que té la Provença (us ho sabria dir, però, ja comentava, massa informació, Jordi Ventura, excels càtar, in memoriam)--.

En un segle hem triplicat l’esperança de vida. Em pregunto: val la pena? Hem de viure 90 anys, per a què? Vam deixar el sexe als 50 o als 60 –llei de vida--, l’única cosa gratificant, de franc, que ens enaltia l’ànima. Hem deixat l’estúpid romanticisme disnenià, hem deixat l’oro i el moro i el senyor de Puerto Rico, que no sé què hi pinta, però l’hi poso, hem deixat l’olla d’or que niava beatíficament a l’arrel de l’arc de Sant Martí. Hem deixat a Doris Day i Rock Hudson, hem deixat la Sandra Bullock, l’alguna cosa per a recordar al cim de l’Empire State Building, el Harry va trobar Sally i les memòries d’Àfrica i els plor deplorable de la Meryl Strep. El diari de Noa i la puta qui les va parir a totes plegades. Ho hem deixat tot.

Què ens queda, doncs?

Dones?

Ni una.

Però ni una.

Prou que ens han cardat majoritàriament al llarg de la vida –millor la soledat que el terrorisme maternoinfantil matriarcal –el rei sacrosant de la casa més els pits caiguts, les estries abdominals, la cel·lulitis de cuixa, els turmells d’elefantiasi, el cul flonjo i les varices tornassolades--. El fill, això sí, d’un altre--. La xarxa de matriarques soterrada sota l’estúpid clam, avui en dia, del desfasat, furibund i àcid feminisme –el contrari del masclisme és ara el feminisme, o feminazis, que en diuen--.
Sols un lent caminar cap a les platges de Barcino, “junto al mar”. Rendir armes, remembrar els nois de les trinxeres de la I Guerra Mundial, i definitivament claudicar. La resta, amics meus, són funcionàries, les antigues empollones, la classe mitjana, que mor i ens enfonsa. La guerra no escrita, que va més enllà de sexes i que sols demana no morir almenys avui. Demà, demà mateix, qui sap. Fills de la desesperança, i molt més.

Delenda a John Lenon. All you need is love, carn de banal publicitat. I quatre trets a l’espatlla. Harrisson i My sweet lord, i apunyalat a casa seva, salvat de miracle –per acabar morint d’un damnat càncer de pulmó--. Parfitt (Status Quo), un drama, un fill mort de dos anys, com Clapton, als sis. Berry, pedòfil i empresonat. Richards, caigut d’un cocoter. Dean, Hendrix, Joplin, Winehouse, Morrison, el que vulguis. Hi ha talent i glòria, però també un preu, dramàtic, mortífer.
No sé ara què hi ha. Ho entreveig. Entre Ghandi i el homo hominis lupus, la dicotomia es perpetua. El bé i el mal. Gairebé càtar, els bons homes, ha! Un ressentit Cortázar deia: “las mujeres son la muerte”. Engendren vida, però després la maten. Dicotòmicament, com Déu mana, eros i tànatos. Però ni Crist, ni el Profeta, ni Sant Francesc, ni Ghandi, ni Hesse, ni King, ni Dylan, ni Lennon, ni els satèl·lits del bonisme en forma de coach o psicopedagogs, triomfen. Sols hi ha la tragèdia, aquest cèlebre embrió de les arts escèniques. ¿Amor?: Romeu i Julieta, on no roman viu ni l’apuntador. Per això combrego amb Coppola i el seu Rumble fish i amb Cabrera Infante i el seu Vanishing point, i el Pare nostre que en Marlon Brando resava mentre enculava, dramàticament, l’adolescent Maria Schneider.

Sóc fill de l’existencialisme, en el pitjor vessant. No en les morals hel·lèniques, que contraposaven masturbatòriament el pèrfid Plató. Sinó en els fills del no res kierkergaardià, sartrià, camusà, el tedium viate, l’interregne en què els infants entre joc i joc manifesten quan diuen: m’avorreixo. El hastio castellà, una de les grans paraules de l’idioma opressor, que no té traducció al català. Però que és, i perviu.

És quan moro que hi veig clar. M’ho va dir el pare –els pares són l’excelsa Cassandra, no les mares--, la vida és una gran estafa. Tenia la meva edat. Ho subscric.
Motorcicle reigns, que somniava Tom Waits, Coppola. Regna la idea. Però sols es manifesta pel mal, la tragèdia, la desesperació. En “ese instante terriblemente dulce en que lo mejor sin lugar a dudas hubiera sido inclinarse para afuera y dejarse ir, paf, se acabó”. Horacio Oliveira dixit.

Tant de bo fos així.