De
crio, de púber i d’adolescent, tenia un talent especial pel dibuix i la
pintura. Hi influenciava molt el fet de la visualitat enxarxada amb els dits i,
sobretot, l’avorriment, el tediós avorriment, més enllà assumit com a procliu i
disbauxat tedium vitae. Acabava els deures a classe, i a casa, més ràpid que
ningú, i curiosament amb notes excel·lents, i després, hòsties, allò que hauria
de ser magnífic, esdevenia un indigne què faig? M’avorreixooo. I dibuixava. A
casa els pares, hi vivia al segon pis, un pintor, que treballava bàsicament les
aquarel·les (engegueu a prendre pel cul les eles geminades, plis). I li va dir
al pare: “Porteu als nens a l’escola Massana –el meu germà bessó (un fill de
puta de Cal Déu) també excel·lia en el dibuix, tot i que de forma diferent, ell
era molt més sintètic i jo més detallista--. El pare es va esgarrifar. Amb bon
criteri per l’època, i per coneguts de l’art del dibuix (penso en en Julián,
marit de la cosina germana de la meva mare, que treballava en còmics, amb un
talent exquisit, i que venia els seus treballs sobretot a Itàlia –crec que allí
en deien fumetti--, amb un estil de la trepa d’en Tinent Blueberry, el mestre;
d’en Jabato, d’en Corsario de Hierro, etc.--, i veient les dificultats
econòmiques que passava, va tallar en sec la idea de l’escola de La Massana.
--Primer,
que estudiïn una carrera –va dir el pare--. I després, ja d’adults, si volen,
que es facin fotre dibuixant.
La
jugada li va sortir malament, al pare, en glòria estigui i a qui tant estimo i
estimaré. La creativitat va eixir, com aigua bullent dins d’una olla a pressió
segellada, a la brava, en tots els aspectes de la meva vida, i sí, vaig anar a
la universitat, vaig cursar Ciències de la Informació, i vaig canviar, un
maleït dia, de sobte, el dibuix per l’escriptura. El meu model era sartrià: un
bar, uns papers i un bolígraf, una La Vanguardia, i vinga, a escriure. Vaig
haver de decidir si fer-ho en català o en castellà. Com que l’espanyol em
resultava fictici en els diàlegs, perquè parlava en el barri en català, vaig
decidir escriure en aquest idioma. Previ Pla –els comunistes del PSUC van
cometre amb ell una de les moltes estupideses que han perpetrat--, vaig
aprendre l’idioma escrit, a través del paper, el bolígraf, i un diccionari
anomenat Pompeu Fabra, que eludia allò que tots busquem en els diccionaris: els
mals mots, com puta, cony, polla, etc. Ja sabeu a allò que em refereixo. 35
anys després d’escriure gairebé a diari, he après, modestament, l’artesania de
l’escriptura. Si aquesta escriptura menestral conté talent o no, són els altres
qui ho han de valorar i decidir. Jo sols puc crear, des de la més profunda
humilitat, des de la ignonímia (per què el corrector no m’accepta el mot?) del
full en blanc (o la pantalla en blanc –no entraré en debats com García Márquez
de si l’escriptura a mà, la màquina d’escriure, manual o elèctrica, o
l’ordinador, canvien la forma d’expressió. Tot això me la ben pela--).
I
així vaig forjar el meu model de vida: lector impenitent, escriptor obsessiu,
solitari en la taula més allunyada d’un bar, corrector ad eternum dels meus
escrits, una mena de llop estepari que a Hesse gràcies –molt infravalorat avui
en dia--, gravitava per la comunitat, el barri, amb un cert grau de prestigi,
la consideració dels xamans, els dotats per convocar els déus i traslladar-los
verbalment a la rudimentària terra, al comú dels éssers humans, altrament dits
persones. A segon de carrera, em van cridar a publicar, i vaig excel·lir (putes
geminades) en els reportatges. Els reis de la narració, els contes negrament conclosos,
allò que els americans postgraduats en periodisme a Standford o Harvard en
deien “quina història tens?”. Vaig aprendre després l’entrevista, la crònica,
l’article (títol, subtítol, avant títol, destacats, titulets, leads, etc.), la
contracrònica, el retrat, la “pastilla”, l’articulet, l’informe, l’article
d’opinió..., en fi, tot allò que ningú no t’ensenya però que s’aprèn a base de
molta feina i de deixar les neurones en estat de bulímia total. Això, en
periodisme. En literatura (passeu-me la grolleria narcisista de pretendre ser
un literat), en televisió, i en el self made man en blog avui en dia, ara que
tots ens hem de reinventar perquè el sistema no dóna per a més, perquè està
mort, i l’altre sistema, els de les CUPs, l’anarquisme-comunisme decimonònic,
no és cap alternativa possible, per estúpida i genocida, alguna cosa he après.
I ho manifesto amb la mateixa cruesa – i força!-- que han fet immortals en
Bukowski, els The Ramones, en William Styron, en el seu impagable i desconegut
–aquí—“La memòria de la bogeria”--, i la delicatessen documentada d’en Thomas
Harris, pare –després d’en Erle Stanley Gardner—de tots els CSIs del món, a Las
Vegas, a Miami o a Nova York –el CSI de Barcelona és una mariconada, perdó, una
gaiada, hi vaig passar una setmana fent un reportatge per a la televisió i sols
puc salvar d’ell l’actiu humà; el material era molt precari, per no dir que
insignificant, que els dotin més econòmicament, que s’ho han guanyat amb
escreix per a salvaguarda pròpia; sort que les morts actives a Catalunya són
poques, i en no existir cultura d’armes de foc per protecció (la caça és
diferent), la feina és poca, i les càmeres de seguretat virtuoses, i a cada
cantonada fan el seu fet forense d’espia.
I tot
aquest rotllo, per a què?, em podeu demanar. I si ho feu, serà ben pensat i
rebut.
Doncs
perquè aquest estil de vida, d’existència, ha estat sempre bohemi. Vida
precària i desordenada, segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Eixir
de la norma. Travessar límits. “La bogeria” de Narcís Oller –ho dic de memòria,
que sovint, a aquestes alçades, em falla--. “El llop estepari”, sempre amb la
navalla a punt, com en Vinyoli, a tocar de calaix, per si de cas. I això, això,
atrau les dones. Una mena de guaperes sobre una Harley Davidson fent la ruta
66, i la del 69 de passada, com si no hi hagués un demà –en James Dean, ho va
fer amb un Porsche i no va tenir demà, als vint-i-pocs, ja veus tu--. Atrau les
dones, deia. I això vol dir polvos reiterats, passionalment, gònadament,
assecants –ho sento, però ja m’he retirat del sexe, per edat i per “hastío”, no
hi ha traducció al català--. Recordaré sempre el dia en què la mare de la meva
filla em va dir:
--Tots els homes són grisos. Quan
en trobes un de diferent, encara que sigui malote (jo no ho era, més aviat era
hippie, a l’època), t’enganxa.
Sortir
de la norma fascina. La norma és important, perquè ens permet viure sense
matar-nos. Tot i que veient la història del segle XX, tinc els meus dubtes.
Franco, Mussolini, Hitler, Stalin, m’ho fan molt difícil d’argumentar. Però
admetem que la norma és positiva, com entre Castro (en gerrillero descansi,
prou que va fer el Che a anar a morir a Bolívia, com en Paul Newman i en Robert
Redford) i JFK, en la Bahía de los Cochinos i el hard rain is gonna fall, del meravellós
Nobel de Dylan –Romance in Durango i This dream of you són millors cançons.
Sobre gustos i emocions...--.
Hiroshima
i Nagasaki han capgirat la història de les guerres. Corol·lari (puta geminada),
una guerra mundial és un suïcidi global. USA i URSS, als seixanta, ho van veure
a temps, i per això vivim i per això hem passat la millor època de la
humanitat, la classe mitjana votant de la socialdemocràcia, eventual,
conjuntural, estratègica, divisòria, però finalment i fatalment pervertida per
mor dels diners: si jo recapto i distribueixo, me’n quedo una part. La
cobdícia, o avarícia humana –la diferència entre els conceptes és subtil, un
acapara, l’altre, no—és el jack pot dels pecats capitals. Som cobdícia, no hi
ha dubte. I encara no hi ha cap llei de finançament de partits polítics. Algú
creu encara en la democràcia moderna? En la separació de poders de Montesquieu
(un dia vaig sobrevolar el seu castell manejant un avió planejador)? En podria
parlar anys i panys, a l’estil Castro, ara que s’ha mort i que la seva oratòria
desaforada hauria de ser objecte d’estudi. I com per què, en Che Guevara,
l’argentí asmàtic i romàntic (els seus diaris no tenen pèrdua), va veure la
mandíbula queixalesca del depredador “revolucionari” i amb un trastorn
narcisista de la personalitat, tan comú en els líders polítics, carismàtics o
no.
L’excepcional
enganxa. Com que no s’entén, enganxa. Com que va contra natura, enganxa. Com un
insecte en la teranyina aràcnida. Però al final, el negre es torna blanc, allò
que atrau a les dones, amb el pas dels anys, els resulta danyí, a pesar de la
bona fe dels llops esteparis. Elles tenen raó, com sempre, perquè són terra,
segons García Márquez. Són la mort, segons Cortázar. Som, en definitiva,
Moravia. I som Evelyn Waught, som Sagarra –“Vida privada”, hauria estat un
Nobel si no hagués estat escrit en català (i la seva llegenda del compte Arnau,
brutal i cruel, molt per damunt del romanticisme mel·lifu, puta ele geminada,
d’en Maragall sobre el mateix mite), som Sábato, som Hesse, som Zola, som
Waught, som Cabrera Infante, som Twain, som Dostoievski, som Simenon, entre
molts altres. I
finalment som Malcom Lowry i Charles Bukoswki, per raons òbvies, adictives i
determinants. Dic tots aquests noms de memòria, si fallo en
ortografia, deixeu-me-ho passar, no tinc ara internet per consultar.
No
m’ho perdonaria mai en Fèlix Balanzó, el meu mestre –ell potser no ho sap prou
però l’últim cop que el vaig veure tots sortíem d’una exposició gratuïta (té
algun preu?) de més d’una cinquantena d’escultures de Rodin, al Cosmo Caixa,
èxtasi sols compartit amb la visualització antiga, enllà i sense ell, dels
quadres d’en Sorolla a Xàvia (per què no en vaig robar algun, si el vigilant
feia la migdiada de diumenge a la tarda, absent de tot?, sols a la valenciana
es podia fer una exposició de Sorolla amb un abúlic vigilant paint la paella de
diumenge mentre els autòctons vaguejaven a l’espera de la missa dominical,
quins collons, i els visitants teníem milions d’euros a tocar de mà), i d’una
visita per professió guiada per la directora de El Prado, on els Goyas i el
Velázquez i els Murillos i els Zurbaran, etc., florentinaven l’atmosfera amb
una hàlit de bellesa incommensurable. En Balanzó, el lingüista, el mestre, el
xaman, l’educador per excel·lència (putes geminades), el professor global, el
tipus que un bon dia a classe, a primera hora del matí, va comunicar-nos que no
es trobava bé, però que ell seguiria donant classe i si per hac o per be queia
al terra, que li donéssim una puntada de peu que ja s’aixecaria (són coses de
coratge –en John Waine és una mariqueta, perdó, una reinona gai--), que va
mestrejar més enllà de l’inimaginable, i el què em va dir, en conversa privada,
molt benèvolament als meus 20 anys:
--Escriu.
Si no en tens ganes, porta un diari, no hi ha res més interessant i
encoratjador que parlar d’un mateix.
I
d’aquí al Fabra, no en sabíem més, teníem 20 anys, eren altres èpoques.
Allò
que de bohemi enganxa, amb el decurs dels temps, mata. El puto mite de les
dones: ja et canviaré. No hi ha forma de canvi. Com la faula de la granota i
l’escorpí. Em pots portar a l’altra riba del riu? Sí. I a meitat del camí,
l’escorpí clava l’agulló mortal a la granota. I ella, agònica, li demana: per
què ho has fet? I l’escorpí li diu: perquè està en la meva naturalesa. I moren
tots dos. Una “Guerra de los Rose”, autodestructiva i fatal.
Allò
que atrau en la joventut, es desestructura, es fon, mor, en la maduresa. Les
dones, busquen, antropològicament, un niu, una seguretat on tenir cura de la
descendència, acte molt legítim, natural, dolç i tendre. Cerquen abans un
mascle a la mesura dels seus actius i dels seus ideals, i com més sigui
diferent, molt millor és per als seus gens, l’exogàmia és impecablement
enriquidora. “Ja el canviaré”, es diuen. No. Fals. L’escorpí, el llop estepari,
l’Horacio Oliveira, el Paul Newman de “La leyenda del indomable”, i tants
altres exemples, tenen el seu destí, com els hippies de les Harley de l’“Easy
rider”. No es pot modificar. Ni el destí ni la naturalesa.
Jo
sóc així –no sé com--. Potser, com més vell em faig, més aristotèlicament sóc
bonàs, per la puta lògica aristotèlica, deixeu estar la reiteració. I això té
un preu: el sacrifici. Pregunteu a Jesús en la creu i a Sant Josep avant-Betlem
el dia en què Maria li va dir que estava embarassada d’un colom. El primer va
morir entre tortures i el segon va desaparèixer entre la indiferència viscuda i
escrita. I així ja veieu què és la puta vida.
Va,
reis, llegiu el Nou Testament. Sobretot la llegenda del “Pare, per què m’has
abandonat?” O potser, la del “Pare, perdona’ls perquè no saben el què es fan”.
Sabem
el què es fan? Saben elles el que fan?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada