dilluns, 28 de novembre del 2016

Autoretrat. Voleu saber de mi...?




De crio, de púber i d’adolescent, tenia un talent especial pel dibuix i la pintura. Hi influenciava molt el fet de la visualitat enxarxada amb els dits i, sobretot, l’avorriment, el tediós avorriment, més enllà assumit com a procliu i disbauxat tedium vitae. Acabava els deures a classe, i a casa, més ràpid que ningú, i curiosament amb notes excel·lents, i després, hòsties, allò que hauria de ser magnífic, esdevenia un indigne què faig? M’avorreixooo. I dibuixava. A casa els pares, hi vivia al segon pis, un pintor, que treballava bàsicament les aquarel·les (engegueu a prendre pel cul les eles geminades, plis). I li va dir al pare: “Porteu als nens a l’escola Massana –el meu germà bessó (un fill de puta de Cal Déu) també excel·lia en el dibuix, tot i que de forma diferent, ell era molt més sintètic i jo més detallista--. El pare es va esgarrifar. Amb bon criteri per l’època, i per coneguts de l’art del dibuix (penso en en Julián, marit de la cosina germana de la meva mare, que treballava en còmics, amb un talent exquisit, i que venia els seus treballs sobretot a Itàlia –crec que allí en deien fumetti--, amb un estil de la trepa d’en Tinent Blueberry, el mestre; d’en Jabato, d’en Corsario de Hierro, etc.--, i veient les dificultats econòmiques que passava, va tallar en sec la idea de l’escola de La Massana.

--Primer, que estudiïn una carrera –va dir el pare--. I després, ja d’adults, si volen, que es facin fotre dibuixant.

La jugada li va sortir malament, al pare, en glòria estigui i a qui tant estimo i estimaré. La creativitat va eixir, com aigua bullent dins d’una olla a pressió segellada, a la brava, en tots els aspectes de la meva vida, i sí, vaig anar a la universitat, vaig cursar Ciències de la Informació, i vaig canviar, un maleït dia, de sobte, el dibuix per l’escriptura. El meu model era sartrià: un bar, uns papers i un bolígraf, una La Vanguardia, i vinga, a escriure. Vaig haver de decidir si fer-ho en català o en castellà. Com que l’espanyol em resultava fictici en els diàlegs, perquè parlava en el barri en català, vaig decidir escriure en aquest idioma. Previ Pla –els comunistes del PSUC van cometre amb ell una de les moltes estupideses que han perpetrat--, vaig aprendre l’idioma escrit, a través del paper, el bolígraf, i un diccionari anomenat Pompeu Fabra, que eludia allò que tots busquem en els diccionaris: els mals mots, com puta, cony, polla, etc. Ja sabeu a allò que em refereixo. 35 anys després d’escriure gairebé a diari, he après, modestament, l’artesania de l’escriptura. Si aquesta escriptura menestral conté talent o no, són els altres qui ho han de valorar i decidir. Jo sols puc crear, des de la més profunda humilitat, des de la ignonímia (per què el corrector no m’accepta el mot?) del full en blanc (o la pantalla en blanc –no entraré en debats com García Márquez de si l’escriptura a mà, la màquina d’escriure, manual o elèctrica, o l’ordinador, canvien la forma d’expressió. Tot això me la ben pela--).

I així vaig forjar el meu model de vida: lector impenitent, escriptor obsessiu, solitari en la taula més allunyada d’un bar, corrector ad eternum dels meus escrits, una mena de llop estepari que a Hesse gràcies –molt infravalorat avui en dia--, gravitava per la comunitat, el barri, amb un cert grau de prestigi, la consideració dels xamans, els dotats per convocar els déus i traslladar-los verbalment a la rudimentària terra, al comú dels éssers humans, altrament dits persones. A segon de carrera, em van cridar a publicar, i vaig excel·lir (putes geminades) en els reportatges. Els reis de la narració, els contes negrament conclosos, allò que els americans postgraduats en periodisme a Standford o Harvard en deien “quina història tens?”. Vaig aprendre després l’entrevista, la crònica, l’article (títol, subtítol, avant títol, destacats, titulets, leads, etc.), la contracrònica, el retrat, la “pastilla”, l’articulet, l’informe, l’article d’opinió..., en fi, tot allò que ningú no t’ensenya però que s’aprèn a base de molta feina i de deixar les neurones en estat de bulímia total. Això, en periodisme. En literatura (passeu-me la grolleria narcisista de pretendre ser un literat), en televisió, i en el self made man en blog avui en dia, ara que tots ens hem de reinventar perquè el sistema no dóna per a més, perquè està mort, i l’altre sistema, els de les CUPs, l’anarquisme-comunisme decimonònic, no és cap alternativa possible, per estúpida i genocida, alguna cosa he après. I ho manifesto amb la mateixa cruesa – i força!-- que han fet immortals en Bukowski, els The Ramones, en William Styron, en el seu impagable i desconegut –aquí—“La memòria de la bogeria”--, i la delicatessen documentada d’en Thomas Harris, pare –després d’en Erle Stanley Gardner—de tots els CSIs del món, a Las Vegas, a Miami o a Nova York –el CSI de Barcelona és una mariconada, perdó, una gaiada, hi vaig passar una setmana fent un reportatge per a la televisió i sols puc salvar d’ell l’actiu humà; el material era molt precari, per no dir que insignificant, que els dotin més econòmicament, que s’ho han guanyat amb escreix per a salvaguarda pròpia; sort que les morts actives a Catalunya són poques, i en no existir cultura d’armes de foc per protecció (la caça és diferent), la feina és poca, i les càmeres de seguretat virtuoses, i a cada cantonada fan el seu fet forense d’espia.

I tot aquest rotllo, per a què?, em podeu demanar. I si ho feu, serà ben pensat i rebut.

Doncs perquè aquest estil de vida, d’existència, ha estat sempre bohemi. Vida precària i desordenada, segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Eixir de la norma. Travessar límits. “La bogeria” de Narcís Oller –ho dic de memòria, que sovint, a aquestes alçades, em falla--. “El llop estepari”, sempre amb la navalla a punt, com en Vinyoli, a tocar de calaix, per si de cas. I això, això, atrau les dones. Una mena de guaperes sobre una Harley Davidson fent la ruta 66, i la del 69 de passada, com si no hi hagués un demà –en James Dean, ho va fer amb un Porsche i no va tenir demà, als vint-i-pocs, ja veus tu--. Atrau les dones, deia. I això vol dir polvos reiterats, passionalment, gònadament, assecants –ho sento, però ja m’he retirat del sexe, per edat i per “hastío”, no hi ha traducció al català--. Recordaré sempre el dia en què la mare de la meva filla em va dir:

--Tots els homes són grisos. Quan en trobes un de diferent, encara que sigui malote (jo no ho era, més aviat era hippie, a l’època), t’enganxa. 

Sortir de la norma fascina. La norma és important, perquè ens permet viure sense matar-nos. Tot i que veient la història del segle XX, tinc els meus dubtes. Franco, Mussolini, Hitler, Stalin, m’ho fan molt difícil d’argumentar. Però admetem que la norma és positiva, com entre Castro (en gerrillero descansi, prou que va fer el Che a anar a morir a Bolívia, com en Paul Newman i en Robert Redford) i JFK, en la Bahía de los Cochinos i el hard rain is gonna fall, del meravellós Nobel de Dylan –Romance in Durango i This dream of you són millors cançons. Sobre gustos i emocions...--.

Hiroshima i Nagasaki han capgirat la història de les guerres. Corol·lari (puta geminada), una guerra mundial és un suïcidi global. USA i URSS, als seixanta, ho van veure a temps, i per això vivim i per això hem passat la millor època de la humanitat, la classe mitjana votant de la socialdemocràcia, eventual, conjuntural, estratègica, divisòria, però finalment i fatalment pervertida per mor dels diners: si jo recapto i distribueixo, me’n quedo una part. La cobdícia, o avarícia humana –la diferència entre els conceptes és subtil, un acapara, l’altre, no—és el jack pot dels pecats capitals. Som cobdícia, no hi ha dubte. I encara no hi ha cap llei de finançament de partits polítics. Algú creu encara en la democràcia moderna? En la separació de poders de Montesquieu (un dia vaig sobrevolar el seu castell manejant un avió planejador)? En podria parlar anys i panys, a l’estil Castro, ara que s’ha mort i que la seva oratòria desaforada hauria de ser objecte d’estudi. I com per què, en Che Guevara, l’argentí asmàtic i romàntic (els seus diaris no tenen pèrdua), va veure la mandíbula queixalesca del depredador “revolucionari” i amb un trastorn narcisista de la personalitat, tan comú en els líders polítics, carismàtics o no.

L’excepcional enganxa. Com que no s’entén, enganxa. Com que va contra natura, enganxa. Com un insecte en la teranyina aràcnida. Però al final, el negre es torna blanc, allò que atrau a les dones, amb el pas dels anys, els resulta danyí, a pesar de la bona fe dels llops esteparis. Elles tenen raó, com sempre, perquè són terra, segons García Márquez. Són la mort, segons Cortázar. Som, en definitiva, Moravia. I som Evelyn Waught, som Sagarra –“Vida privada”, hauria estat un Nobel si no hagués estat escrit en català (i la seva llegenda del compte Arnau, brutal i cruel, molt per damunt del romanticisme mel·lifu, puta ele geminada, d’en Maragall sobre el mateix mite), som Sábato, som Hesse, som Zola, som Waught, som Cabrera Infante, som Twain, som Dostoievski, som Simenon, entre molts altres. I finalment som Malcom Lowry i Charles Bukoswki, per raons òbvies, adictives i determinants. Dic tots aquests noms de memòria, si fallo en ortografia, deixeu-me-ho passar, no tinc ara internet per consultar.

No m’ho perdonaria mai en Fèlix Balanzó, el meu mestre –ell potser no ho sap prou però l’últim cop que el vaig veure tots sortíem d’una exposició gratuïta (té algun preu?) de més d’una cinquantena d’escultures de Rodin, al Cosmo Caixa, èxtasi sols compartit amb la visualització antiga, enllà i sense ell, dels quadres d’en Sorolla a Xàvia (per què no en vaig robar algun, si el vigilant feia la migdiada de diumenge a la tarda, absent de tot?, sols a la valenciana es podia fer una exposició de Sorolla amb un abúlic vigilant paint la paella de diumenge mentre els autòctons vaguejaven a l’espera de la missa dominical, quins collons, i els visitants teníem milions d’euros a tocar de mà), i d’una visita per professió guiada per la directora de El Prado, on els Goyas i el Velázquez i els Murillos i els Zurbaran, etc., florentinaven l’atmosfera amb una hàlit de bellesa incommensurable. En Balanzó, el lingüista, el mestre, el xaman, l’educador per excel·lència (putes geminades), el professor global, el tipus que un bon dia a classe, a primera hora del matí, va comunicar-nos que no es trobava bé, però que ell seguiria donant classe i si per hac o per be queia al terra, que li donéssim una puntada de peu que ja s’aixecaria (són coses de coratge –en John Waine és una mariqueta, perdó, una reinona gai--), que va mestrejar més enllà de l’inimaginable, i el què em va dir, en conversa privada, molt benèvolament als meus 20 anys:

--Escriu. Si no en tens ganes, porta un diari, no hi ha res més interessant i encoratjador que parlar d’un mateix.

I d’aquí al Fabra, no en sabíem més, teníem 20 anys, eren altres èpoques.

Allò que de bohemi enganxa, amb el decurs dels temps, mata. El puto mite de les dones: ja et canviaré. No hi ha forma de canvi. Com la faula de la granota i l’escorpí. Em pots portar a l’altra riba del riu? Sí. I a meitat del camí, l’escorpí clava l’agulló mortal a la granota. I ella, agònica, li demana: per què ho has fet? I l’escorpí li diu: perquè està en la meva naturalesa. I moren tots dos. Una “Guerra de los Rose”, autodestructiva i fatal.

Allò que atrau en la joventut, es desestructura, es fon, mor, en la maduresa. Les dones, busquen, antropològicament, un niu, una seguretat on tenir cura de la descendència, acte molt legítim, natural, dolç i tendre. Cerquen abans un mascle a la mesura dels seus actius i dels seus ideals, i com més sigui diferent, molt millor és per als seus gens, l’exogàmia és impecablement enriquidora. “Ja el canviaré”, es diuen. No. Fals. L’escorpí, el llop estepari, l’Horacio Oliveira, el Paul Newman de “La leyenda del indomable”, i tants altres exemples, tenen el seu destí, com els hippies de les Harley de l’“Easy rider”. No es pot modificar. Ni el destí ni la naturalesa.

Jo sóc així –no sé com--. Potser, com més vell em faig, més aristotèlicament sóc bonàs, per la puta lògica aristotèlica, deixeu estar la reiteració. I això té un preu: el sacrifici. Pregunteu a Jesús en la creu i a Sant Josep avant-Betlem el dia en què Maria li va dir que estava embarassada d’un colom. El primer va morir entre tortures i el segon va desaparèixer entre la indiferència viscuda i escrita. I així ja veieu què és la puta vida.

Va, reis, llegiu el Nou Testament. Sobretot la llegenda del “Pare, per què m’has abandonat?” O potser, la del “Pare, perdona’ls perquè no saben el què es fan”.


Sabem el què es fan? Saben elles el que fan?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada