Jo no sé fer res en aquesta vida. Sols, tenir una mica d’empatía amb la
gent. Un cop vaig llegir un llibre d’aquests de coach sobre la seducció, tema
que sempre m’ha interessat, i de 500 pàgines sols vaig trobar una idea
interessant. Era que, per entrar a una dona (no hi ha doble sentit), sols hi ha
una obertura. Dir “hola”. No és estrany que una de les revistes més conegudes
en el món, i encara rentable, sigui el “¡Hola!”, que en la seva versió inglesa del
“Hello!” ha fet igual fortuna empresarial. I ara em podreu dir, i després de l’hola,
què? I jo us diré, presenteu-vos. Primer el propi nom, elles us diran el seu en
cortesía posterior, i un cop avellutat el tema, una pregunta oberta, d’aquelles
que no es poden respondre amb un sí o un no. És molt bàsic preguntar sobre
sentiments. Primer un fet, després, ¿i com et vas sentir? Elles són hàbils a l’hora
de parlar, i molt més de la part afectiva. Que parlin. I nosaltres, els tios,
escoltem. És molt difícil saber escoltar, costa, més que parlar, perquè hem d’enganyar
el propi egocentrisme, egolatrisme, egoisme, per deixar que ens l’envaeixi l’aliè.
Que molt sovint ens importa poc, però és així, així és la vida, que deia
aquella, en la pel·lícula, tu ets un tollit, aquell un miserable i jo sóc una puta.
Continuem. Jo no sé fer res en aquesta vida, sols tenir una certa empatía amb
la gent. I un parell de coses més. Dibuixar, per talent. I escriure, per ofici.
Hauria estat un gran dibuixant si el meu pare no m’hagués convençut de què el
millor era estudiar una carrera universitària enlloc d’anar a l’escola Massana,
quan un pintor veí, veient els dibuixos, va dir: porti els nanos a estudiar
belles arts. “Si et dediques a un art, sempre seràs un mort de gana, a no ser
que tinguis molta sort”, em va dir el pare. Possiblement tingués raó, el pare,
no el pintor. Ara, per la crisi, ho som tots, de morts de gana, i a sobre sense
ganes, ganes de res. Sols de morir sense dolor. No hauria arribat mai a un
Corben o a un Wright, però m’hauria acostat a un Giraud. Acostat. Sols que ell,
el mestre, en Giraud, tenia l’ajut del peyote, com en cabron d’en Kerouac, i jo
d’això no en vull saber res. Ja ho va fer en Gaudí –peyote o bolets, elesdi, qualsevol
mena d’al·lucinògens, com tots els grans místics-- pel total dels catalans. I
bé que li va sortir.
Dic tot això per aprofundir en el meu ésser, la meva historia. D’una
depressió de fa 6-7 anys, vaig aprendre a conviure amb l’insomni. I amb l’insomni,
eventualment, intermitentment, amb l’alcohol. El millor llibre que he llegit
sobre això, molt més que els manuals psiquiàtrics a l’ús, és “La visible obscuritat”
d’un geni que es diu William Styron (l’autor de “La decisión de Sophie”,
portada al cinema per Jeremy Irons i Meryl Streep), que va pasar per l’infern
de l’alcohol i la depressió. Insomni, dèiem. La part més mortífera de l’insomni
és pensar hores i hores en què un s’ha de morir. “L’être et le néant”, sartrià.
O millor Camus. Sí, sempre millor Camus, mai Sartre, tan inhòspit i
incomprensible. Des dels 17 anys que he fet una ansietat generalitzada, amb atacs
de pànic, i cada cop que vaig al llit no reso, perquè no sé resar, però sí que
demano a déu a les alçades, si déu existeix, que no existeix, que no em faci pasar
per atacs de pànic en les inacabables i turmentoses nits de vigilia. I Ell, ni
puto cas. Veig les coses com cal. La indefinició absoluta, el signe més alt de
la llibertat. Les “coses” no signifiquen res. Allò que “cal”, tampoc. Quan un
italià et diu: “Cosa?”, et diu què. El “cal”, d’arrel llatina, significa, al capdavall, què sé
jo. Però en tot cas, ambdós termes ens porten a la millor definició de la
llibertat. Quina paradoxa, no? Pots fer tot en funció d’una moral, que dicta.
Dicta l’actuació. I és molt curiós perquè a sobre el cervell humà no està gens
preparat per a la incertesa, som pesarosament animals de costums. “Cosa”, “caldre”,
són els dos termes que ens han fet crèixer com a societat, com a nació, als catalans.
És la llibertat, estúpids! No l’economia, Carville!
Quan en temps d’insomni em desperto sobressaltat per una apnea o un atac de
pànic, que sovint van imbricats, i pensó en l’horror no de la mort, sinó del
dolor de la mort, més m’aferrisso a la vida. I la vida, quan en el batxillerat
estudiava biología, la vida consistía a nèixer, crèixer, reproduir-se i morir. Quans
neixes, ets un imbécil, per no tenir no tenim ni memoria. Quan créixes, et
mates a palles. Quan et reprodueixes, tot és sexe. I quan mors…., bé que ningú
no et faci morir de l’agonia de Franco, ben merescuda, d’altra banda. Diuen que
va morir a la tercera autòpsia, i a mi me la pela. Va fotre enlaire dues
generacions de catalans, i qualsevol dany que hagués sofert, sempre seria ben
merescut.
I sí. Tot és sexe en vida adulta. Ens agradi o no.
Practiquem-lo, no?
