Un
mètode anticonceptiu eficaç, si s’executa bé i no hi ha una hiperfecunditat conillera
en la parella, és el coitus interruptus, allò que per aquestes contrades
anomenem marxa enrere. Personalment puc dir que sols una de les meves parelles
prenia anovulatoris, i cap d’elles portava DIU, de forma que la immensa majoria
dels polvos de la meva vida, perquè la majoria de la meva vida ha transcorregut
en parella, els he fet sortint del túnel de la vida abans de l’ejaculació –i
quan volíem un orgasme compartit, condó--. A mi, què volen que els digui,
aquesta pràctica sempre m’ha agradat –ja sé que a altra gent els fastigueja--,
per la raó convincent que s’incorpora el semen en el conjunt del joc eròtic, fent-lo
visible, càlidament perceptible, saltador com una font màgica, xeringant com
una mànega epilèptica, fet que de resulta curiós, lúdic i divertit. Recordo,
emperò, que de púber, en les masturbacions, l’esperma resultava un element
incòmode, ja que si bé és cert que en el moment de ser expel·lit, per la coincidència
en l’orgasme i la seva tebior, podia resultar agradable, un cop acabat el
darrer espasme de l’èxtasi, allò es refredava, es tornava llefiscós,
empastifava pèl púbic i roba del llit, i a sobre, per la vergonya primerenca, púber,
ruboritzava pel què diria la mare quan canviés els llençols, encartonats i
tacats –que mai cap mare no diu res, per cert--, i vinga aleshores a tirar de
paper higiènic si s’havia estat previsor o, com deia Cortázar, agafar el primer
mitjó que es trobés a mà.
Tinc
amics que em diuen que ells en la marxa enrere surten just abans de la primera
contracció i per tant ejaculen directament i precipitada sobre el sexe de la
dona. No ho sé, això sempre ho he trobat perillós, perquè el primer espasme pot
avançar-se a penes res i entaforar la primera emissió, la més potent, just en
el lloc on no pertoca, que és precisament el que es tracta d’evitar. De més
jove, quina gràcia, ho vaig fer així amb una amant i recordo que en sortir a
corre-cuita el penis va fer un moviment de palanca cap amunt i tant m’havia
aguantat que el primer raig va sortir amb una potència inaudita, i entre una
cosa i l’altra, i jo que era tonto, perquè s’ha de ser tonto, em va agafar amb
el cap cot, mirant cap avall, i vaig rebre la lleterada en ple ull dret, perquè
era el dret, ostres que no em va quedar gravat a la memòria. I va succeir el
que ja sabia que succeïa, que el blanc de l’ull se’m va posar com un tomàquet.
L’esperma i la còrnia no es porten gens bé, ho coneixia per allò tan magrejat
de córrer-se a la cara de la dona perquè es diu que són cèl·lules joves i van
bé per la pell –bajanades que diem i que creuen o fan veure que creuen-- i ella
va cometre la imprudència de mantenir els ulls oberts, i ja se sap que si afinar
la punteria amb el penis és complicat a l’hora de la micció, no parlem ja del
desgavell ejaculador. En fi, que a més d’una li he tenyit l’escleròtica de roig
sanguini, accident que se soluciona esperant 15-20 minuts, quan el vampirisme
ocular desapareix i tot torna a la normalitat.
Jo
sempre he estat partidari de fer la feina ben feta. És a dir, que quan se sent
el pessigolleig uretral que anuncia que l’esperma es troba a punt a la base del
penis, sortir del túnel de la vida com tot un senyor i acabar, no sé, de
vegades amb la mà. I preguntar a la dona entre esbufecs i amb mà frenètica de
mandril:
--On
vols que em corri?!
I
esperar la resposta més bonica que et poden oferir:
--On
vulguis...
La
imaginació fa la resta, tot i que no està de més comunicar-les que si de mi
depengués et vestiria de semen tot el cos, perquè tot el meu semen és per tu i
sols per tu. I es que a cops costa escollir, que si sobre el mont de Venus, que
si a la panxeta, que si en els mugrons, que si en el coll, que si en la cara, en
la llengua, en la boca o finalment, en rotllo pirata trapella, en el cabell,
que després la cosa s’apergamina i fa gràcia veure els esforços d’elles amb el
raspall per no acabar amb un pentinat punkie a l’estil d’“Algo pasa con Mary”.
En
canvi, una de les coses que més destrempa és que enlloc de dir-te el beatífic que
et corris on vulguis és que t’etzibin: on vulguis menys a la boca. Una m’ho va
dir i va afegir: si et corres a la boca és motiu radical i immediat de
trencament. Confesso que després de tal advertència lapidària em va costar
arribar a l’orgasme, i mira que estava a punt. Això ens porta directament al
tema del semen i les mamades, com és obvi. Hi ha dones meravelloses que
empassen, així de clar, i d’entre les que empassen n’hi ha també les que hi
juguen, que és una delícia de déus.
--Fes-hi
gàrgares.
--Mmm...
N’hi
ha les que admeten l’esperma a la boca però no l’empassen sinó que després te’l
deixen caure sobre el cos, potser alguna hi juga després a escampar-te’l per la
panxa, dient el què diem nosaltres quan som dolents, que va bé per la pell, i
què has de fer, sinó deixar fer? Més lleig resulta ja aquelles que s’aixequen d’una
revolada, van corrents al bany i sents com l’escupen a la pica i després es
renten les dents. Lleig, reitero, perquè quan nosaltres els mengem el cony i se’ns
omple la boca de flux no anem al lavabo a glopejar Listerine, i ho podríem fer
amb més raó perquè la flora bacteriana de la vagina està plena de microbis, i mai
no he entès per què elles ho han de fer a la inversa, però passa. A aquestes les
anomenem Guadalupes, per allò de escupe
Guadalupe, en fi, en tot cas, tot molt desagradable, perquè implica el
rebuig del preuat licor de les nostres glorificades gònades, que són dues i ens
han de durar tota la vida. El francesos, que són elegants i saben apreciar allò
que de delicatessen pot oferir l’existència, en diuen el “licor de la vida”, mots
que trobo molt ben trobats perquè resumeixen sintèticament i precisa l’essència
del semen. Finalment, hi ha les que no deixen que un s’orgasmi en la seva boca,
i fins i tot les que ni te la xuclen, ai, quin fàstic. D’aquestes prefereixo no
gastar teclat a parlar-ne, no valen ni la misericòrdia d’un quejío, per breu que sigui.
I
com a addenda, introduïm a les impresentables. M’explico. Un cop, una amant que
estava prou pirada i que sempre es queixava d’haver d’empassar el semen perquè
als homes els agradava, un cop em va enganyar i enlloc d’empassar-lo el va
retenir dissimuladament en la boca, va pujar cap a mi amb un somriure traïdor
als llavis, em va fer un petó a la boca i va entaforar-m’hi tota la glopada d’esperma.
Vaig incorporar-me d’un salt, el vaig escopir sobre els llençols (els seus) i,
encès de fúria, li vaig preguntar que a què cony jugava.
--Perquè
sàpigues quin gust té –va dir amb una riallada malèfica.
Em
vaig vestir en silenci, vaig marxar en silenci –arrossegant-la a ella que
somicava aferrada al meu braç que no la deixés, que tot havia estat una broma—i
des d’aleshores, i d’això en fa un bon grapat d’anys, m’he mantingut amb ella
en silenci. Una broma és una broma i una gautxada, una gautxada. El semen no és
per als homes, no és per a nosaltres, no n’hem de fer res, d’ell, per això l’expel·lim
amb contundència cap el cos femení, sinó per les dones, que majoritàriament el
reben amb deler i gratitud, sigui on sigui. Diu el Kamasutra que una dona té
tres cavitats per satisfer el seu amant: la vagina, l’anus i la boca, i no sóc
jo ningú per contradir la mil·lenària cultura de l’erotisme que tan
magníficament va glossar el venerable i mai prou ben enaltit, l’incomparable
senyor Vatsyayana.
