dijous, 30 de juliol del 2015

Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions



Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.


Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

dilluns, 27 de juliol del 2015

She wants to ride her bicycle, she wants to ride her bike...


He passat uns dies voltant moltíssim en moto, per la feina. De passar el dia al carrer el que més m’ha sobtat, entre moltes bestieses diverses, han estat les bicicletes. És increïble com entorpeixen el trànsit. D’entrada, parlem, no dels ciclistes, sinó de les ciclistes. No es poden imaginar les vegades que he alentit la marxa a ritme de pedal, i fins i tot variat el trajecte, per tal de seguir-les, observar-les i admirar-les. D’esquena, sobretot. El seient de les bicicletes, aplicat al cos femení, té uns efectes estèticament fastuosos, excelsos. La moto sense dipòsit, l’escòter, embelleix les cames. La bicicleta, en canvi, silueteja el cul. El seient de la bicicleta, esmolat, falcador, divideix en dos els malucs. Dreta i esquerra. Tradueix a la realitat el vell adagi dels folladors impenitents: “Et partiré en dues”. El seient accentua la regatera del cul, tensa les galtes, les comprimeix. En això hi té molt a veure la singular posició damunt la bicicleta. Majoritàriament, el cos es decanta cap endavant, cap el manillar, amb la qual cosa la pressió bàsica del seient s’efectua sobre el frontal del perineu. Recordo l’escena de la pel·lícula “El balneari de Battle Creek”, en què les dones victorianes se satisfeien orgàsmicament passejant camp a través amb bicicleta, amb un trontoll que tenia brutals efectes sobre els òrgans pèlvics. Molt divertit i real. Bé, amb el cos recolzat en braços i espatlles, el cul s’alça, despunta, s'ofrena. Adquireix, per aquesta complexa morfologia dels malucs femenins, una forma sinusoidal, còccica, aguitarrada. Es configuren dues esferes mòrbides sota el guiatge de la pelvis, l’ós sacre planteja el doble hemisferi, executa la bessona rodonesa tensada i mòbil. El dinamisme simètric dels pedals, a més, distribueix per extensió les adorables masses musculars. Mentre una s’allarga i s’arrodoneix, l’altra es contrau i resta tallada per la base, però no amb una secció brusca, de matxet, sinó delineada, dibuixada, pinzellada. L’arquejament cap endavant produeix un efecte de punt de fuga. La ronyonada s’estreny, l’esquena es fon en un infinit pròxim, els cabells a l’aire es difuminen en el panorama ciutadà. Allò pròxim, verídic, tangible i exhibit és el cul. És la punta de llança, l’arma definitiva de l’impacte visual. Els homes, que som oculars, i a més infantils, veiem allò que desitgem i desitgem allò que veiem. El cul de les ciclistes, tant a tocar de mà, tan deliciosament pompós, tan fruita prohibida.

dijous, 23 de juliol del 2015

Els anissos dels collons i l’hòstia dels capellans


La nostra cultura té una innegable i accentuada arrel judeocristiana, de tendència patriarcal, que redueix la dona a la trista dicotomia de verge o puta. És la Maria Magdalena santa o la Maria Magdalena puta. Avui en dia encara és diu que si aquella és la monja de la classe, perquè refusa els nois, o aquella la puta de la classe, perquè hi té massa afecció: o sigui, la que no se la tira ni déu o bé la que se la tira tot déu. No hi ha un terme mig entre tots dos conceptes antagònics, no hi ha una feminitat única, no hi ha una dona global. Entenc amb la mà al cor que les dones poden ser bondadoses, poden ser sexuades, poden ser mares, poden ser-ho tot en un sol envàs, i a més ser-ho en perfecta harmonia amb elles mateixes i amb l’entorn i amb l’univers. Però la marca, o xacra, de la creu com se sol dir és allargada i la seva influència castrant i anihiladora. Aquest fet ens ha creat de sempre un conflicte intern, tant a homes com a dones, perquè contraposa estúpidament el fet de poder ser bona persona amb el saludable gaudi de la sexualitat. Sempre ens quedarà l’esperança que la secularització de la societat acabi mica a mica amb aquestes indigeribles bagatel·les transcendentals, i enlloc de la Mare de Déu imperi per fi la Mare Naturalesa, molt més d’acord amb la nostra essència carnal.

Aquest tipus de coses m’han suggerit sempre una rebel·lia irreverent. Així com un Marlon Brando deixat de la mà de déu enculava a cor que vols a la pàmfila Maria Schneider ajudat per la mantega i tot recitant un parenostre, jo també vaig fer les meves tentines sexuals impietoses amb la religió aquesta de catòlica que ens va tocar de viure, patir, repudiar i finalment prescindir. De jovenet ja, on l’altivesa i la fúria eren més notables, un dia d’improvís se’m va acudir d’anar a per totes, de rebentar-la, i après mois, le déluge. A l’època utilitzàvem bastant com a anticonceptiu el coitus interruptus, ja que no existia ni l’antic fantasma de la sífilis ni el futur apocalipsi de la sida, i l’única preocupació que teníem els amants fadrins era evitar de totes totes que es produís un embaràs no volgut. Així, quan arribava l’orgasme, tenia la precaució de sortir del cos de la noia i acabar la feina de la forma que més bonament em passava pel cap. Sovint eren elles qui feien la cortesia de la mamada, diligents i educadetes com eren. Bé, doncs li vaig dir a la novieta de torn, entre urgents esbufecs, que tragués la llengua, que m’escorreria allí, i ella hi va accedir àvida, amb delectança, ens ho passàvem de mort, tot era tan novell i fantàstic. I així ho vam fer, ella estirant la llengua cap enfora, plana com una safata, i jo dipositant-t’hi amb un ull cluc per afinar la punteria els anissos de les meves preuades gònades. Ja era complicat, ja, perquè la potència dels vint anys era d’escàndol i les primeres xeringades semblaven ràfegues de metralladora epilèptica, però, en fi, certament vaig aconseguir que el semen caigués sobre l’eucarística llengua –sí, eucarística llengua!--, que s’oferia amb delit a acollir la lleterada de la mateixa manera que abans, poc abans o anys abans, a missa havia rebut la Sagrada Forma de mans d’un capellà. No era el cos ni la sang de Crist, sinó –com diuen els gavatxos-- el licor de la vida de l’Edu, allò que ens sumia en sacra comunió. Em venien ganes de dir en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant, amen, com en Brando cantava el parenostre, però no ho vaig fer, tan agosarat per unes coses i tan tímid per a unes altres.


Aquesta innocent pràctica, que tenia més d’insolència íntima que de vertadera insurrecció, l’he anat realitzant de tant en tant al llarg de la meva satisfactòria vida de catre, perquè la irreverència, per l’educació rebuda, sempre m’ha atorgat un plus de morbositat al fet, una pinzellada malèfica vessada sobre el beatífic blau cel del mantell virginal. Penso, per dintre, cada cop que ho faig: aquí tens l’hòstia, l’hòstia líquida, l’hòstia blanca, l’hòstia veritablement sagrada, aquella que va fecundar a Santa Maria i que tothom, en vint segles d’història, ha amagat vergonyantment com un pet sonor en la silenciosa vetlla en un tanatori. Perquè, xxxt..., diuen que va ser un colom. Un colom..., i uns collons!

dilluns, 20 de juliol del 2015

Extra, extra...! El secret masculí millor guardat, al descobert...!


Hi ha secrets de grup que afecten a la solidaritat de sexe, que mai no es poden revelar, i mai no ho he fet. Però avui sí, avui m’hi atreviré, i no em preguntin per què. Em plau i prou, un caprici, falta de control d’impulsos, que diria un psicòleg. No ho visc com a traïció als meus congèneres barons, tot i que potser ho sigui. Tanmateix, l’objecte d’aquests escrits és dir, o millor, dir-nos, les veritats pel broc gros i sense parpellejar. Doncs, vinga, va, escupe, Guadalupe. La cosa va de com ens ho enginyem els homes per fer veure que escoltem les dones. Sí, fer veure, ho han llegit bé. Els homes per naturalesa practiquem l’economia expressiva, la síntesi verbal, som garrepes de paraules, però les dones, també per essència, no ho són gens, ans tot el contrari, i quan ens encarem en el quadrilàter mortal de la xerrera és com fer combatre a David contra Goliat, sols que traient-li la fona a David i aferrant-li les mans ben aferrades a l’esquena. Hem d’afrontar, d’aguantar, de sofrir, la –per a nosaltres-- megaloquacitat d’elles, que ens fatiga, desespera i sobrepassa. Fem l’esforç d’escoltar, d’acord, però hi ha un moment en què no ho resistim més i ens veiem obligats a desconnectar. Però com que a elles les molesta en sobre manera no ser escoltades, hem de recórrer al sempre efectiu “com si”. Com si les escoltéssim.

Positivem la qüestió, tanmateix. Un dels estudis clàssics de la psicologia estableix que si a un home se li pregunta com sap que la seva parella l’estima, respon que perquè practica sexe amb mi. Si el mateix se li demana a una dona, contesta que perquè m’escolta. Som conscients, perquè no som rucs del tot, que hem d’escoltar-les perquè se sentin estimades i al seu torn, en justa correspondència, ens estimin a nosaltres, és a dir, ens obrin les comportes del sexe, gest per al qual elles en tenen la clau mestra. Siguem clars, el preu de la passió de baixos passa indefectiblement pel verb, el d’elles naturalment. Si l’objectiu d’un home és acabar cartonant els llençols del llit amb una femella, ha de satisfer la tediosa penyora d’escoltar-la. Això no presenta cap problema perquè elles són mestres dels mots, no debades gaudeixen de dues zones cerebrals específiques per aquesta funció, una de gran a la part frontal de l’hemisferi esquerre i una altra de més petita a l’hemisferi dret, i en canvi els homes no en tenen cap de definida, cap ni una. Hi ha estudis demostren que les dones acostumen a pronunciar entre sis i vuit mil paraules diàries, mentre que els barons només ho fem entre les dues i les quatre mil, i això sense entrar el tema de la funció comunicativa, que també és diferent en ambdós sexes, tant en qualitat com en quantitat. Amb el lúbric objectiu exposat, els homes han d’aconseguir que les dones parlin, per tal d’escoltar-les, fet que resulta senzill, com també hem dit, però si per una raó o altra ens trobem amb una dona parca en paraules, hi ha un sistema prou eficient per fer-les parlar. És el punt “A”.

A.- Apel·lar als sentiments. En efecte, el món de les emocions és extremadament prolix en les dones, tot o gairebé tot ho viuen a través del prisma sentimental. No crec que calgui posar exemple d’aquesta afirmació, n’hi hauria a cabassos. El baró, doncs, davant d’una eventual migradesa expositiva d’una dona, només ha de formular-li la pregunta màgica: i tu com et senties? És l’espoleta que fa deflagrar els focs d’artifici verbal d’elles, tant és el tema del qual es tracti, que pot ser el més insubstancial del món. Si ella diu, per exemple, ahir vaig esperar mitja hora a què arribés l’autobús, ell ha d’inquirir: ostres, mitja hora... I com et vas sentir? O bé: no entenc la regla del fora de joc. Inútil explicar-la, tirin, senyors, pel dret: i això et fa sentir insegura quan veus un partit, no? El reclam emocional cap a elles, no cal subratllar-ho, per evident, es pot formular de forma directa amb el “i com et vas sentir?” o bé indirecta, amb qualsevol variant del “i això et deu fer sentir tal o qual, oi?” Amb el sistema ben aplicat, les rèpliques d’elles, esperonades en els flancs dels sentiments, podrien omplir pàgines a espai senzill i cos 8 de lletra. Bé, ja parlen o ja les fem parlar, ergo ja les podem escoltar o fer veure que les escoltem. Passem al punt “B” doncs.

B.- T’entenc. El “t’entenc” s’ha de repetir tantes vegades com sigui necessari. Elles parlen per ser escoltades, eufemisme que significa ser tingudes en compte, en definitiva ser compreses, i per això els hem de fer saber que ho són: t’entenc. T’entenc. Entenc. Ho entenc. Ahà, entenc. Mmm, entenc. Déu n’hi do, entenc. Tu diràs, entenc. Me’n faig el càrrec, entenc. Ostres, entenc. I això et va fer?, entenc. Què dius, ara?, entenc. Etcètera. Mentre els discursos d’elles prosperen i s’infinitegen, acotxats pels sibil·lins “entenc”, els nostres pensaments o imaginacions sovint se’ns van cap a altres indrets, molt allunyats del reguitzell d’idees que ens exposen en aquell instant. Sé que ara les lectores em matarien amb tortura sofisticada i lentíssima si afirmo que en la majoria dels casos que es dóna aquesta situació, i succeeix sovint, nosaltres l’únic que desitgem és que tanquin la boca de rec verbal i que ens facin un petó, per exemple, però que s’aturin ja. Com que no ho fan, la nostra ment continua errant per temes quotidians, de la feina, del futbol, d’altres dones –sí!—, o morals o filosòfics, o bé senzillament s’aquieta i es queda en blanc. I podem fer-ho, això de quedar-nos en blanc, perquè els mascles, quan el cervell es troba en repòs, n’aturen neurovegetativament el 70 per cent de l’activitat elèctrica. És aquí quan, embadalits, elles, que són detallistes, poden adonar-se que els mecànics “entenc” camuflen el més decepcionant desinterès, i ens criden enèrgicament a l’alto: ei, què m’escoltes?! Toca ara ràpidament tractar el punt “i C”.

I C.- És complicat. Quan ens enxampen vivint en els llimbs mentre elles parlen, hem de posar cara d’absoluta circumspecció, fer un lleu que no amb el cap i dir pesarosament: és que “és complicat”. Així donem a entendre que en realitat sí que escoltàvem i que ho fèiem amb tanta atenció que fins i tot rumiàvem en profunditat sobre les seves paraules. En la immensa majoria dels casos, elles reprendran el discurs amb un “clar que és complicat!, perquè...” i continuaran exposant-nos els seus neguits. Amb preferència cal escoltar en els propers minuts, no gaire, tampoc no cal extralimitar-se, ja després podrem deixar els nostres pensaments vagar per les més verdes praderies mentals que aconseguim d’imaginar. Nota al marge: no descurar els “t’entenc”. Bàsics.


En fi, de vegades la natura, que passa per sàvia però no ho és gens, ens situa a tots dos sexes en contextos complexos i contradictoris, i a sobre ens crea la necessitat els uns dels altres, cosa que genera un camp abonat per a la controvèrsia i el conflicte. L’únic intel·ligent davant d’això seria la pràctica activa de l’homosexualitat, per igualar condicions neurobiològiques, però la condemna a l’heterosexualitat, els qui ho som, també és demiürgicament inapel·lable. Arribats a aquest punt, amics, dringa la campana: hem de pujar al ring (i no som Cassius Clay). 

dimecres, 15 de juliol del 2015

Homes amb motxilles i no són excursionistes



He parlat del catatonisme emocional de gran part dels homes arribats a una certa edat i del seu terror genèric a comprometre’s amb noves parelles, i de com això exasperava el sistema nerviós central i perifèric de les dones. És injust això per a elles, ja ho deia, però també és cert que per a ells els resulta funcionalment adaptatiu, atès que la lògica de l’equació “si no estimo, no sofreixo” és d’una solidesa fèrria, impecable. Tècnicament se n’ha donat per dir-ne “filofòbia”, es defineix com a una por persistent i anormal a sentir-se enamorat o a estimar, i es caracteritza per adoptar conductes de no implicació relacional en el camp dels afectes. Com que fins ara he comentat el tema més des de l’òptica teòrica que de la pràctica, caldria passar de les idees a l’experiència quotidiana, als casos concrets. Una amiga em comentava fa poc que se sentia absolutament decebuda i desesperançada perquè després de set anys de separació i d’haver pujat pràcticament sola tres criatures, ara adolescents, les dues parelles que havia tingut –cadascú a casa seva, pels fills--, just quan portaven mig any de relació i l’entesa era cada cop més vivificant i encoratjadora, tots dos l'havien abandonada sense motiu de cop i volta, sense dir ni adéu, fonent-se en el més escruixidor no res. Al segon d’ells el va poder atrapar sols perquè li expliqués les raons de la fugida, que ja era el segon cop que la patia i la tenia desconcertada, atordida, desballestada, i l’home li va confessar que havia començat a sentir alguna cosa per ella, que això l’havia espantat, i havia optat per tocar el dos com un esperitat, que li sabia greu però que així eren les coses.

--Veniu amb massa motxilles –va lamentar-se’m, baixant uns ulls brillants.

--Sí –vaig confirmar--, i ben carregades.

--No hauria de ser així.

--No.

La meva amiga va deduir que era el mateix que havia passat amb l’anterior, i havia deduït bé: experiències com aquestes n’he escoltades abans moltes de boques femenines, gairebé com una constant. Tant és així que vam concloure amb ella, des d’una trista desafecció i escepticisme, que es tractava d’un procedir masculí molt habitual avui en dia. Ho cantava Joaquín Sabina en una pesarosa i bella cançó: “No acuses a mi corazón / tan maltrecho y ajadao / que está cerrado / por derribo”. Jo mateix, posats el cas, de vegades –no sempre-- també m’he esverat –veritables atacs de pànic-- en sentir els primers símptomes d’alguna cosa que em remetés ni que fos de lluny a l’espantós i narcotitzant enamorament, tot i que mai no he desaparegut a la valenta. He desaparegut, per descomptat, no caldria si no, però usant un altre sistema que ha deixat la meva educació, cortesia i dignitat ben parades de portes enfora, sistema que no penso explicar ara i aquí perquè quedaria inhabilitat per continuar usant-lo en el futur, se m’ha de comprendre.

Tanmateix, allò que ni se m’havia acudit, potser perquè la meva perversitat, que té un cert nivell i sofisticació, no ho negaré pas, però que no arriba a segons quins extrems, és dur a terme allò que una altra amiga em va dir que li havia revelat un amic seu. I es tracta que, davant la possibilitat d’escollir entre dues o més dones, decidir d’iniciar la relació amb la que menys li agradava, ja que d’aquesta gasiva –i roïna—manera tenia la certesa que en el futur ella, l’”afortunada”, no li desvetllaria cap mena de sentiment, tant si les trobades es perllongaven en el temps com si es reduïen a escassos encontres. És evident que no lloo aquesta forma de procedir, que la trobo d’una baixesa moral indescriptible, però haig de reconèixer que té la seva part saludable de practicitat. I molt menys encara vull entrar en les raons que menen a un home a comportar-se amb tal mesquinesa, perquè com sempre es diu, tot i que no en aquest sentit, cherchez la femme, sí, busqueu la o les dones, les anteriors. Ser dolent cansa, desgasta i estressa, així que si algú es comporta amb maldat ha de fer-ho forçat, a desgrat, de forma reactiva, per la qual cosa sospito que a aquest amic de la meva amiga el devien haver estovat prèviament amb gust i ganes com a un matalàs de llana dels antics, deixant-lo ben atrotinat, al pobre. Encara sort que no va substituir les dones per l’alcohol o les drogues, que d’aquests també en conec.

La solidaritat femenina, en aquest aspecte, és tan fonedissa com un mascle maltractat, que n’hi ha, i molts: les dones no entenen que cada home que deixen a la bona de déu a la cuneta esdevindrà un llast carregós per a una altra dona, que patirà, de la mateixa forma que elles també sofriran en futures relacions les barrabassades dutes a terme prèviament sobre homes per altres fèmines. Em canso d’argumentar-ho, això, de reclamar solidaritat de sexe a les dones, però veig que esdevé una predicació en el desert, ja que pel què sembla l’egoisme –sobretot en el tema fills i economia—, els capricis aleatoris o els rebots per despit pesen més que l’equilibri i la sensatesa. I els homes –així de bàrbarament ho exposen els sociòlegs--, que som babaus, malgrat ser babaus finalment hem decidit de deixar de fer el pallús de forma integral. Se’m pot argumentar que a les dones els passa el mateix, i ho admeto, però a la majoria d’elles mai no els falta il·lusió per tornar-ho a intentar de nou, que aquest cop sí que sortirà bé, cosa que no entenem nosaltres, que ho considerem un procedir suïcida, a no ser que admetem que si les traiem del seu florit món dels sentiments se senten tan erràtiques com partícules vagant en el buit intergalàctic.

De ben segur que n’hi ha d’altres maneres masculines de fugir del camp de batalla sentimental, ja se sap que tants caps tants barrets, i qui més qui menys deu tenir el seu sistema particular per posar el miocardi a l’aixopluc de les fletxes de Cupid, però esdevenint líric amb les metàfores és ben cert que amb els anys i els estralls emocionals, a molts homes ens creix damunt de l’epidermis una nova i funcional pell de dofí, llampant, viscosa i inapresable, de forma que sempre llisquem, no ens atrapen ni amb ganxos de furibunda estibadora. I així de cafre és la vida amorosa, almenys l’atordidora i confusa que ens ha tocat de viure per època.

dilluns, 13 de juliol del 2015

Depilació escrotal masculina, ¿voulez vous?



En els darrers anys he rebut diverses peticions de què em depilés el cos, com ara sembla que ho perpetren molt homes, arrel de la moda ja d’anys de la metrosexualitat. Se sap que els metrosexuals tenen una extremada cura per la seva salut i la seva aparença física, una mica a l’estil de com ho han fet sempre les dones, tant en revisions mèdiques, com en figura, roba, cabell i ús d’ungüents de bellesa. És evident que els metrosexuals van aparèixer quan es va posar en marxa el procés social de feminització masculina, on a part de la minuciositat estètica també s’hi incloïa la demostració pública dels sentiments i les emocions sense pudor ni vergonya, i fins i tot els plors públics, tendència que hauria posat els pels de punta a un mascle dur a l’antic estil com en John Wayne. Aquest nou paradigma d’home, tendre i sensible, allunyat de la rudesa imperant en l’arquetip masculí de tota la vida, ha afavorit enormement la indústria cosmètica, fins al punt que sempre hi haurà l’etern debat de si va ser aquest sector econòmic qui va influir per tal que els homes es tornessin tan pulcres i meticulosos com ho són en l’actualitat, o la feminització masculina va ser qui va engegar la producció de potingues de bellesa for men. És en d’aquest context on s’introdueix el tema de la depilació. En un principi, s’afaitaven els esportistes d’elit, nedadors, corredors i ciclistes, perquè en les seves curses obsessives per arrencar dècimes de segon al cronòmetre havien d’adquirir la màxima aerodinàmica, i la resistència a l’aire que suposaven els pèls els podia significar quedar fora del pòdium en competició d’alt nivell. El fenomen, emperò, es va estendre  a la vida quotidiana i es va considerar un valor estètic afegit lluir a la platja o al llit un cos harmònic i de pell llisa i llampant com el d’una femella. Braços, cames, pit i ventre, tot sense pèl. I aquí arribem al quid de la qüestió. Com les dones es depilaven el sexe totalment o parcial, ells, doncs, bé, el mateix. Dilema: pèl a l’escrot sí o pèl a l’escrot no.

A veure, per a mi, no. I ho dic amb coneixement de causa, ja que un cop em vaig depilar tot el baix ventre. Deuria voltar el 30 anys i una antiga amant em va encomanar ladelles --no res, una ferida de guerra--, ja explicaré un dia la història, que s’ho val, i cansat d’empastifar-me amb antiparasitaris sense cap resultat positiu, vaig optar per tallar a la valenta, i armat amb una maquineta d’afaitar a una mà, amb el pot d’escuma a l’altra, i amb convulsions a l’ànima vaig –cric, cric, cric...—deixar-me els ous de mascle més pelats que uns ous de gallina, valgui la vulgar sinonímia. Em vaig emportar per endavant pelussera, paràsits, llémenes i orgull, i tal dia va fer un any. El mirall del bany em va demostrar després que el resultat estètic no era gens afavoridor, tot i que encara tenia l’escrot dur i tibant com el d’un fadrí en carnal desdejuni. En això coincideixo amb el genial còmic Berto Romero, quan afirmava:

--L’arquitectura testicular és molt ingrata per a veure-la sense pèl.

Per contra, entenc que el pèl al cos està destinat a la desaparició natural, encara que encara restin milers d’anys per a què això succeeixi. Ancestralment, el pèl a l’entrecuix té l’objectiu de protegir les parts sensibles destinades a la reproducció, però des que es va imposar de forma massiva la roba interior, els sexes, tan masculins com femenins, ja queden a recer per calces i calçotets i per tant la pelussera sobra. Quan això ens quedi integrat en el codi genètic, les noves generacions desenvoluparan òrgans reproductors amb absència de pèl, atesa la seva falta de funcionalitat, la seva inutilitat. Però encara ha de ploure molt. Mentrestant, jo, que tinc afecte a la meva epidermis pilosa, la mantindré allunyada de màquines d’afaitar, de ceres o cremes depilatòries, encara que hagi de ser sotmès a l’assetjament d’algunes dones tossudes i capricioses.

--Estaries millor sense pèl.

--En tinc poc.

--Raó de més, menys feina a depilar-te.

--Quan passi l’hivern.

--Estem a l’estiu.

--L’any vinent.

--Sí, home...!


Penso també --no puc evitar-ho-- en què sense pelussera es perdria aquella gràcia de la incomoditat dels pèls extraviats en la pràctica del sexe oral. Elles, com que engoleixen el penis, el pèl rebel se’ls queda ancorat a la gola, i executen la divertida onomatopeia de la raspera: hg, hg, hg...! “Vols una mica d’aigua?” “Sí, hg, hg, hg...” Nosaltres, en canvi, duem a terme el numeret sense preu d’extreure’ns amb una ganyota facial i dos dits, el gros i l’índex, el maleït pèl encaixat entre els incisius. “Te l’has tret?” “No encara...” “Ja...?” “No..., cony de pèl!” “No, pèl de cony!” I vinga a riure, uns i altres. On hi ha pèl hi ha alegria, que dimonis, i amb tots els respectes, els metrosexuals poden ben bé encerar-se les parts amb oli de llinassa, que els resplendeixi així la flamant llisor testicular. Ja els posarem després enormes miralls inclinats, com en els gimnasos, per a què puguin admirar amb l’adequat i orgàsmic narcisisme la preuada obra de Mr. Gillette. 

dimecres, 8 de juliol del 2015

Estic pagant el mal que et van fer les altres, oi?




Molts homes de mitjana edat, divorciats o separats, passem finalment de puntetes pel terreny selvàtic, embrollat, dels sentiments, com si caminéssim o llisquéssim per sobre de núvols. O això, o hi entrem tan plens de cuirasses que les emocions ens reboten a la carcassa com si ens disparessin bales de cotó de sucre. La qüestió és evitar de totes totes implicar-nos emocionalment en qualsevol relació sentimental, per meravellosa que apunti. Ja han passat a la història les --en teoria-- convencionals, plàcides i hollywoodnianes parelles per a tota la vida i també els d’antuvi anhelats i captivadors amours fous, que de tan ruïnosos que resultaven en més d’un cop ens abocaren a l’abisme del suïcidi. Moltes dones es queixen, i amb motiu, de la nostra extrema passivitat o catatonisme emocional, les exaspera, no ho poden comprendre. Tan bonic com és l’amor i la passió...! Serà bonic, cert, però a molts homes ens han deixat el cor masegat, esparracat, objecte de bategant deixalla, roja carn bombollejant de contenidor. Es lamenten, amb raó, amb l’axarolada --per tòpica i desgastada-- afirmació que paguen per allò que ens han fet de dolent altres dones.


--Sí, i...? –desafiem.


És injust, ho reconec. Però el valor de la justícia passa a un segon terme quan ens hi juguem els quartos: la subsistència emocional i qui sap si la vital. Elles obliden, i nosaltres evitem de fer-los-hi notar, que molt probablement els seus exs, un o diversos, refusen al seu torn compromisos amb altres dones pel mal que els van causar elles mateixes, les dones que tenim al davant i que tan amargament ploriquegen pel fet que defugim com ànima que veu el diable la possibilitat d’establir amb elles un lligam sòlid i durador. No tots els homes actuem així, és cert, molts es llencen a noves relacions per la raó rudimentària de la por a la soledat, però cada cop som més els qui preferim fer un combat a dotze assalts amb la buidor nocturna que jugar-nos el què ens resta de filaments de miocardi en el tauler de la ruleta de l’amor. Per a això la moda dels singles ens ha anat com a anell al dit. Ens declarem solemnement singles, que ras i curt vol dir que retornem a l’adolescència de rotllets superposats o encadenats, però ara amb un mínim de diners a la butxaca. Hedonisme en estat pur, sexe sense implicacions, emoció per la seducció, riallades, festa, xerinola i confettis a dojo. I res de compromís, els il·lustríssims rituals dels singles no el permeten, ho sento noia, ja sabies el què hi havia, és –mentim—la nostra filosofia existencial.


Com ja he apuntat, generalitzo. No tots els homes refusem aparellar-se de nou ni totes les dones presenten un electrocardiograma impol·lut, saludable. També hi ha homes que cerquen la companyia convencional i dones que no s’ajuntarien mai més amb ningú ni que els enfilessin els fills al cadafal. Però per norma general, insisteixo, cada cop és més així: els barons ens tanquem als sentiments com més hòsties emocionals hem rebut i les fèmines, en canvi, ho tornen a intentar incansablement un cop darrere l’altra. Una de les teories que sostenen l’afirmació anterior és que les dones són tan riques sentimentalment, que disposen de cabals d’afecte per a tota la vida actual i per a desenes de reencarnacions posteriors, i ja se sap que si la font de la riquesa és inesgotable les inversions que es fan no impliquen cap cost personal. En canvi, l’actiu emocional en l’home és limitat, i cada fracàs, cada desengany, cada frustració, ens minva l’arsenal de sentiments, i per això ens costa cada més d’invertir en aquest lliscós i arriscat terreny. Les dones no ens entenen, les crispa constatar que no tenim el mateix interès que elles a involucrar-nos en relacions que podrien ser de faula, sense tenir present que juguem a la partida de l’amor amb un miserable feix de fitxes. I nosaltres som incapaços de comprendre com elles salten a la piscina dels afectes a la lleugera, sabent que el més probable és que tingui poca aigua o bé gens, sense tenir en compte que posseeixen infinitat de flotadors pneumàtics dels protegeixen dels cops o bé que, si se’ls donen, regeneren la trencadissa aviat i amb una sorprenent absència de seqüeles. Pels homes, ser autistes emocionals ens resulta funcionalment adaptatiu. Per les dones, ho és l’extraversió afectiva.


És aclaridora l’afirmació del prestigiós sociòleg Enrique Gil Calvo: “L’emocionalitat femenina no desespera mai, tot estant sempre disposada a començar un altre cop a exterioritzar-se després de cada nou fracàs. Els homes, en canvi, restem escaldats després de la primera ensopegada i preferim no tornar-nos a arriscar. ¿Per què som tan desconfiats? Crec que és per pur realisme pràctic. No és que siguem malastrucs, recelosos, pessimistes o suspicaços: és que som lúcids, i això ens aconsella practicar un sa escepticisme ben informat”.


No cal tenir el cervell d’Einstein –que per cert, tot i el seu cervell va engegar a pastar fang dona i fills, els que es va dignar a conèixer, i és que en qüestions d’afectes de Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases—per deduir que allò que per les dones esdevé la verda i dolça praderia de l’amor, pels homes és una jungla de perilloses xarxes ardents, i que uns i altres experimenten aquesta vivència de forma ben oposada. Trifulgues i combats són continus i sols la passió del sexe apropa a uns i altres en el lúbric interregne de complicitat. No ens estranyi doncs que el homo sapiens i els bonobos compartim un 99 per cent d’ADN. La penetració, sento ser tan cru, és la clau mestre d'aquest irresoluble entrellat.

dijous, 2 de juliol del 2015

Follo amb altres però et juro per déu que et sóc lleial




Ja fa anys que s’ha estès la teoria de la lleialtat a la parella en contraposició a la tradicional fidelitat conjugal. S’entén per lleialtat fer honor al compromís adquirit amb l’altra persona, al projecte de futur en comú, mentre que la fidelitat consistia --i consisteix-- en fet de mantenir una estricta exclusivitat sexual, tot i que la majoria de matrimonis prefereixen que tot dos conceptes vagin junts i de la mà, tal com queda explicitat en l’ensucrat i angèlic ritual de noces. Es pot ser lleial al compromís amb el cònjuge però ser-li infidel sexualment, o a la inversa, fidel sexualment però deslleial al pacte de parella. La lleialtat fa referència a una causa –el compromís--, mentre que la fidelitat afecta a la persona –la parella--. Així mateix, la lleialtat tindria a veure amb la raó, ja que els pactes es negocien des de l’intel·lecte, mentre que la fidelitat se sostindria sobre la base dels sentiments, atès que se suposa que una persona enamorada prescindiria de mantenir sexe amb tercers, per més atractius que siguin i per més desig que desvetllin. Això és el què més o menys argumenta aquesta teoria. Però mirant ben bé el diccionari, la diferenciació exposada entre tots dos termes presenta zones d’intersecció, de confluència, i molt boiroses. De fet, lleial i fidel són sinònims i fins i tot podrien perfectament significar el mateix. Per a mi, el matís de distinció no ho és tant com aparenta o es vol pretendre que sembli. Però en fi, doctors tindrà l’església d’aquest culte a les progres i bonifàcies banyes. 

Va, admetem que sí, que es pot ser lleial i infidel, o deslleial i fidel. El primer aspecte que hi veig és que, sense tanta parafernàlia moral, es tracta ras i curt que un matrimoni s’atorgui la llibertat de llençar de tant en tant una cana al vent sense que l’acció consti en acta, un espai de llibertat sexual per a aventures ocasionals, que ja es consideren a priori com a segures i inevitables. De fet, ho contemplo com una forma matisada i guarnida de la parella oberta. Molt madurs han de ser tots dos membres com per acceptar que l’altra part digui “et seré lleial però no fidel” sense que l’estómac es rebregui sorollosament i comenci a segregar àcids a full i el fetge bilis a tuttiplen. Han de ser molt madurs o bé molt freds i pràctics, o bé tan sols membres actius d’aquesta minoria de persones a qui no els fa res que la seva parella tingui altres companys sexuals, i per a les quals els súmmum de l’elegància consisteix a, sense deixar de llegir el diari o una revista en el sofà, preguntar a l’altre, quan arriba de catre aliè, si s’ho ha passat bé. 

--Sí, molt bé. 

--Me n’alegro, carinyo. 

Tinc la impressió, tanmateix, que el tema de la lleialtat versus la fidelitat no es planteja en general de forma gaire oberta. Almenys fins allí on he pogut parlar amb gent, i també per experiència pròpia, crec que s’usa més com a autoprivilegi, tot arrogant-se un mateix, sense comentar-ho amb la parella, el dret unívoc a treure el ventre de penes si un tercer es posa a tret d’intercanvi de fluids. És només en el supòsit de ser descobert, que l’argumentació de t’he estat infidel però et sóc lleial, es posa damunt la taula ara sí explícitament, en un intent sovint debades de minimitzar l’imminent cataclisme. Potser a cops se salvi la relació, tot i que sospito que és en la minoria dels casos. A part, que la situació es veu diferent en funció del sexe que se sigui. Ancestralment, el mascle busca perpetuar els seus gens, mentre que la femella cerca protecció i subsistència pels fills. Així, la infidelitat sexual resulta més traïdorenca pels homes, perquè algú altre ha dipositat semen a la vagina de la seva parella i la transmissió genètica es troba en risc, mentre que per la dona la deslleialtat és més important, ja que això connota que les preferències de la parella s’adrecen cap a una altra persona, una contrincant, posant en perill el proveïment per a la descendència, béns que poden passar d’ella a l’altra. En els nostres temps, aquesta distinció es formula en termes ad hoc. Com que per la dona el sexe encara s’associa molt a l’afectivitat, una infidelitat de llit esgarrifa a l’home, atès que suposa inconscientment que l’activitat sexual pot no només quedar-se en això, i comportaria per tant implicacions sentimentals o emocionals. Ja sé que ara les dones cada cop separen més el sexe de l’amor, però encara tenim gravat en els gens l’alarma de perill quan la parella ens fa el salt, per temor a què la relació toqui a funesta fini quitança. Per contra, aquest risc, per elles, es dóna més en la deslleialtat que en la infidelitat, en la traïció al projecte en comú –que s’enamori d’una altra—que no pas en el fet que hagi tingut una aventura sexual ocasional, agafada al vol. Per això les dones, quan descobreixen una infidelitat, el primer que pregunten és: però l’estimes, a ella? Si es dóna la resposta adequada, que és: no, per descomptat que no, aleshores relaxen musculatura i ja poden planificar des de la tranquil·litat d’ànima el festival cruel, sanguinari i saborós de la revenja. Perquè que les alarmi més la deshonestedat no significa en absolut que perdonin a l’incaut i dat i benït infidel. 

En realitat, i deixem-nos estar d’històries, tots, homes i dones, volem el mateix: una parella fidel que ens acompanyi i suporti en el nostre dia a dia vital, i fer festius experiments d’alcova amb altres persones que ens cridin l’atenció i estimulin humectadorament el baix ventre. Volem parella i amants, seguretat i aventura. Ho volem i, si mirem dins nostre sense enganyar-nos, també ho aconseguim, en major o menor grau. Tots ho volem tot, i tots fem el que podem. Egoisme? Sí. Però qui és que diu que la naturalesa humana no és egoista...? 

Per finalitzar, constatar que en cas d’infidelitat la qüestió de si cal dir-ho a la parella es resol amb un monosíl·lab contundent, emfàtic i immutable: no! Llevat de quatre somiatruites idealistes i semisuïcides, la gent fa i calla. Perquè si s’ha pres la decisió de jitar-se extramatrimonialment amb una altra persona, s’ha de tenir el coratge, l’habilitat i la consideració d’ocultar-li-ho. Cal menjar-se la mala consciència sense amanir ni condimentar, és un fet. En això, elles pateixen més, perquè són més sensibles al sentiment de culpa, però també dominen millor els mecanismes del silenci i la dissimulació, perquè planifiquen millor i tenen més cura dels detalls, ja que és justament en els detalls on es revela la mentida, per on t’enxampen ben enxampat. Els homes som més babaus, en aquest aspecte. I en molts d’altres, ja posats a dir-nos les veritats.