Crec que ens hauria de ser donat el privilegi, ni que fos tan sols per un
dia de la nostra vida, de poder transformar-nos en el sexe contrari, i així les
dones podrien experimentar com es viu el fet de ser home, i els homes percebre
com s’existeix amb naturalesa femenina. Segur que ens enduríem moltes
sorpreses, però també segur que després ens ajudaria a entendre’ns millor els
uns a les altres. Deixant de banda, per indiscutible evidència, que tots som
persones, les diferències entre gèneres marquen i, segons diuen el recents
estudis mèdics i científics, condicionen més d’allò que se suposava amb
anterioritat. Aprofundir en les diferències, enlloc d’establir impenetrables
muralles entre sexes, en realitat el que fa és just el contrari, esfondrar-les,
allisar-les, perquè com més coneixem allò que ens separa, més fàcil resulta
buscar ponts de concòrdia i d’harmonia. Romandre en la inòpia, en canvi, l’únic
que provoca és mantenir-nos en el tòpic, el clixé, el lloc comú: en el
desencontre, al capdavall. Som distints, homes i dones, i benvinguda sigui
aquesta diferència, que sanament i grata ens complementa. Sé que demano un
impossible, i que moriré sense veure la súplica feta real –prou que m’espantaria
que de cop i volta em fos materialitzat aquest do, vaja!—, però... En fi,
amics, que bonic seria sentir com senten elles, estar en el bell mig de les
seves molècules quan es multiorgasmen acaloradament, interminable, celestial. I
no, sé que no em serà atorgada la gràcia més que paradisíaca, porco dio.
Un dels retrets més comuns de les dones sobre els homes és que tenim por a sentir i que no expressem les emocions. L'objecte d'aquest blog és verbalitzar els sentiments i les emocions masculines, que les tenim, però no les explicitem, ja sigui per neurobiologia o educació, o ambdues coses alhora. D'aquí el seu nom: Tastets Emocionals.
dijous, 16 d’abril del 2015
Tu ets jo i jo sóc tu
Etiquetes de comentaris:
cuerpo,
hombres,
mujeres,
naturaleza,
placer
diumenge, 12 d’abril del 2015
Polles (i 2)
En una nit de joc eròtic amb la meva tercera parella, li vaig
demanar:
--Pots ficar-te un ou a la boca?
--Els del meu exmarit, sí –va revelar--. Els teus, no. Són massa
grans.
--Oh, bé... --vaig dir jo alçant la mandíbula i aclucant els ulls i
sentint música de lires a les altures.
--En canvi –va continuar ella--, amb la polla em passa a l'inrevés...
La teva és més petita, no sé, més manejable... Ei, va, no t'enfadis...
........................
Uns dies després, vaig respirar molt a fons, em vaig encomanar a tots
els sants, i li vaig preguntar:
--La polla, al teu exmarit, quant li fa de llargària?
--Oh, no ho sé –va dir ella--. Però la té molt gran.
--Vinga –vaig inquirir--, no hi ha home que no sàpiga quant li
allarga...
--Era molt gran.
--18?
--Més.
--20?
--Més.
--Més...? 25...?
--Sobre els 25.
Uf. Entesos, era ell, el superdotat, l'artista de circ, el monster
dick, que en diuen ara a internet, i no pas jo el ridícul, misèrrim i
patètic pixatova. Però 25..., mare de déu! Quina barbaritat, nen! Que
l’altíssim te la conservi molts anys, palangana!
dissabte, 11 d’abril del 2015
Polles (1)
La meva segona parella em va dir un cop:
--M'agrada la teva polla. És molt bonica.
--Oh, gràcies –li vaig dir, estarrufat com un gall dindi d'anunci.
--I, a més –va continuar ella--, m'agrada perquè no és tan gran com
la del meu exmarit...
Vaig posar una expressió de com haver detectat els primers símptomes
d'una peritonitis especialment agressiva.
--Ei, t'has enfadat...?
....................
Un cop separats ja amb ella, vaig cometre la insensatesa –jo
en tenia 42-- d’embolicar-me amb una noia de 20, oblidable per insulsa, tendra,
pa tou. Un dia em va dir:
--M'agrada la teva polla. És bellíssima.
--Gràcies, maca –vaig dir-li, sobtadament amb sobrepès.
--I m'agrada, a més –va continuar ella—, perquè no està tan dura
com la dels nois de 20...
Vaig posar una expressió de com si m'haguessin ruixat amb KH-7 en un ull.
--Ei, t'has enfadat...?
dijous, 9 d’abril del 2015
Zel perpetu, ovulació oculta, i ancha es Castilla
Quan els homes ens lamentem de la insondabilitat de l’essència femenina, el
famós no hi ha qui les entengui, és evident que no fem més que manifestar una
obvietat, almenys observada des de la nostra òptica de mascle. El cicle
reproductiu de les dones, amb el galimaties hormonal que comporta, afecta al
seu humor i conducta, les fa complexes, variables i de vegades contradictòries.
Amb els anys, moltes d’elles m’han confessat que es trobaven en dificultats o
fins i tot en pugna amb si mateixes quan tractaven de posar d’acord, d’ajustar,
allò que els dictava la raó amb els imperatius de la pròpia naturalesa. L’essència
femenina és complexa i està governada per allò ocult, i el què millor ho
demostra gràficament, més enllà de les teories, és la morfologia dels seus
òrgans sexuals, que es troben a l’interior del cos, invisibles en la seva part
íntima, justament la més àmplia i funcional; pel que fa a la part externa, és igualment
fosca: el pèl púbic, tot i que avui en dia s’ha tendit a eliminar-lo o
retallar-lo; i la vulva, que presenta també un objectiu obvi d’ocultació, de
protecció, de barrera, es tanca si no hi ha excitació sexual. La dona, en fi,
és diversa, enigmàtica i obscura. Recordo que Ernesto Sábato definia allò
femení com a “nit, caos, misteri i indefinició”.
Se’m pot dir que tot l’anterior només és un reguitzell de tòpics masculins,
i ho admeto, però estic convençut que, amb més o menys guarniments, s’apropa
molt a la realitat. Ho sostinc perquè les dones presenten un nivell de misteri natural
superior a qualsevol altra espècie animal, com és la invisibilitat de dos
factors bàsics del seu funcionament sexual: el zel i l’ovulació. El zel en les
dones és constant, perpetu, i dura més enllà del necessari: més enllà de la
menopausa. Fins i tot en els dies de la menstruació, de vegades es dóna la
paradoxa que a algunes d’elles els augmenta el desig sexual, fet que resulta
inversemblant atès que se suposa que és un temps en què cap òvul està en
disposició de ser fecundat, i l’ànsia eròtica esdevé supèrflua. Així, en estar
sempre en zel, s’amaga el cicle reproductiu i ningú no sap quan una dona es
troba en època de procreació, circumstància que no ocorre en cap altra espècie,
en què les femelles tenen els seus períodes de zel ben determinats i acotats, i
fora d’aquest espai no manifesten cap inclinació a aparellar-se. Pel que fa a
l’ovulació, roman igualment amagada, esdevé difícil que una dona sàpiga quan està
en disposició de ser fecundada, i aquí també passa el contrari respecte d'altres grups mamífers, els quals emfasitzen els períodes de fertilitat mostrant senyals d’atracció
cap els mascles, ja sigui mitjançant signes visibles de color o morfologia
genital, d’olor o de conducta. Bé, zel perpetu i ovulació oculta. Per què?
En primer lloc, aquestes particularitats ens demostren que la nostra
espècie, homes i dones, estem preparats per mantenir relacions sexuals de forma
constant al llarg de l’existència, som de naturalesa promíscua. En segon lloc,
i en flagrant paradoxa, això mateix ens deriva cap a una tendència a la
monogàmia. M’explico, l’embaràs femení dura nou mesos i la criança dels nens
bastants anys, fet que obliga a les femelles a tenir-ne cura durant una etapa
important de la seva vida. Mentre es gesta i cria, davallen les possibilitats de
mantenir-se, tant la mare com les criatures, de forma que, per lògica
evolutiva, el zel es perpetua i l’ovulació s’oculta per tal de conservar el
mascle a prop, que actuaria de proveidor d'aliments. A través d’encontres sexuals sovintejats, les femelles s’asseguren
la supervivència i els mascles la transmissió del seu codi genètic a la
descendència, ja que si ells s’allunyen pot passar que sigui un altre individu qui
les fertilitzi. Els éssers humans, doncs, som promiscus monògams o, si es vol,
monògams promiscus, d’aquí que en gairebé totes les cultures del món uns dels
temes més comuns en litigi –perquè no hi ha més pebrots que estiguin en litigi—siguin
la fidelitat i la gelosia. La naturalesa ens ha fet hipersexuats però alhora
ens ha condemnat a una reproducció llarga en el temps i atenta en la cura, i no
ens resta més remei que estar en contínua lluita entre allò que ens demana el
cos, que és sexe diversificat, i la responsabilitat parental sobre la descendència,
que és de tendència a l'aparellament. De moment, que jo sàpiga, encara ningú no ha
resolt a satisfacció plena aquesta dialèctica insoluble, conflictiva. L’únic clar ens ho formula la dita castellana: la jodienda no tiene enmienda. Clar, que tampoc no ens soluciona
gran cosa, ben mirat, això nosaltres també ja ho sabíem.
dilluns, 6 d’abril del 2015
L’amiga íntima de la meva nòvia m’odia, per què?!
Parlaré d’un
conflicte curiós i indigest, però que és molt més habitual del què sembla.
També hi ha una qüestió personal, no m’importa reconèixer-ho, i és que l’he
sofert diverses vegades, massa, al llarg de la vida: que la millor amiga de la
teva dona, parella o relació (en endavant, nòvia, per unificar nomenclatura)
t’odiï. L’anècdota que ara explicaré és privada, ho sé, però han passat anys i
ja està prescrita, a part que tant m’és, però recordo especialment un episodi
en què la cosina germana, i millor amiga, de la meva primera dona, en passar
uns dies a casa, a la nit i abillada amb un minúscul pijama d’estiu de tirants,
es va posar al costat meu per contemplar junt amb mi, recolzats a la finestra,
la foscor xafogosa del pati interior de l’illa de cases. En abocar-se exhibia
pits i mig els mugrons, depenent del moviment, i va establir una conversa vàcua
i trèmula, que en aquell moment es poden imaginar que era el què menys
interessava. Jo, que voltava els 25, sí senyor, trempat a la valenta, com un
ruc, sort dels texans. I molt incòmode, no sabia com posar-me ni cap a on mirar.
Sense que una cosa tingués res a veure amb l’altra, aquella nit em vaig desvetllar
de matinada i en ser incapaç de reprendre el son, vaig anar al menjador a
fumar. Al cap d’uns minuts, de cop i volta es va obrir la porta de l’habitació
conjugal i va aparèixer la meva dona gairebé corrents i mirant a banda i banda
espantada.
--Què fas?
--Fumo –vaig dir amb
els ulls esbatanats.
--I la meva cosina?
--No ho sé –vaig dir,
perplex--, suposo que dormint a l’habitació.
Va sospirar,
alleugida.
--M’he despertat –va
confessar—i en no veure’t al llit he pensat que havies anat a follar-te-la.
--Què dius?!
--De tu me’n refio
poc –va dir--, però d’ella gens.
Jo veia pampallugues,
m’hagués agradat pensar que era una broma de mal gust, però no ho era, de
broma; el fet tenia mal gust, això sí. Doncs bé, un cop superada l’anècdota i
passats els anys, la cosina germana de marres, i millor amiga, va canviar les
tornes i va ser, amb labor tenaç de formigueta, la principal i furibunda
activista d’un minuciós i constant procés de convenciment sobre la meva dona
per tal que m’abandonés. Cap el final i amb una obcecació delirant, fins i tot
li va presentar, en una trobada de dies i embolcallat amb una antologia de
panegírics, el seu il·lustre millor amic, per tal que ella s’hi enrotllés, i
l’altra, en fi, s’hi va enrotllar. Va aconseguir el seu propòsit, bravo per
ella, la meva dona em va deixar.
La seqüència en què
les millors amigues de les nòvies em rebin al principi amb tot de festes i
enhorabones i després, per causes ignotes, capgirin la seva forma de pensar i
de cop i volta em converteixin en poc menys que un ogre, ha estat una constant
en la meva existència. No he entès mai que, sense haver mogut un peu fora del
cercle de la cordialitat i la bonhomia, elles s’hagin dedicat al terrorífic
esport de lapidar-me. Una amiga em confessava: les dones no som dolentes, només
som monstres per a nosaltres mateixes. Alguna cosa del cert hi ha en aquesta
afirmació, una mena de mulierum feminarum lupus. Inicialment creia, ingenu,
perquè sóc un ingenu majúscul, que les amigues reaccionaven d’aquesta forma per
la regla de tres senzilla de què com més temps passaven les nòvies amb mi,
menys temps els dedicaven a elles, però l’experiència m’ha demostrat que no és
tant així. Esdevé més un motiu de competitivitat entre femelles, una pulsió
malèfica que se satisfà generant cruelment i absurda infelicitat en l’altra.
Mostrant oberta animadversió cap a l’home a qui estima, l’amiga íntima planteja
un escenari, formulat o no, d’infausta elecció per a la nòvia: o ell o jo.
Com que les dones tenen poca resistència a reprimir oralment les pors i les angoixes, sempre acaben per fer explícit aquesta eventualitat al nòvio, cosa que desencadena en ell una reacció lineal de causa i efecte; en plata, que s’emprenya com una mona, per la raó desconcertant que no té consciència d’haver-li fet res de dolent i a ningú no agrada pagar per culpes que no ho són. I ja tenim la nòvia entre dos focs, dos focs que no és inhabitual que esdevinguin generoses fogueres perquè sovint tot plegat acaba en un procés d’odi furibund. Atia les flames el fet que l’amiga de l’ànima continuï sent l’amiga de l’ànima, objecte de confidència com ha passat des de l’època de la infantesa o adolescència, i només es qüestió de temps que picabaralles de nòvios, que sempre hi són, arribin, via confessió, a les oïdes deleroses de l’amiga íntima, que així disposa de camp obert per fer llenya de l’arbre oscil·lant, a mig caure. La nòvia li revela allò que l’amoïna de la disputa conjugal i, com sempre passa, aquest tipus de declaracions es duen a terme des de les vísceres, amb passió candent, i per damunt de tot esbiaixadament al seu favor, perquè al cap i a la fi el què desitja en realitat la nòvia no és saber l’opinió objectiva de l’amiga íntima, sinó confirmar per part d’ella les pròpies i meditades tesis: que li doni la raó, en summa. L’amiga de l’ànima té aleshores els 15 minuts o les 15 hores de glòria, pot deixar anar la bilis a penes reprimida amb una pressió de comporta de pantà, una sort de vudú frenètic sobre l’home absent a qui no xiulen les oïdes perquè encara que parlin de nosaltres les oïdes no ens xiulen si estem bé de pressió arterial. Però que li diu el nom del porc, que no ens càpiga cap dubte. Que si no et convé, que si ara actua així imagina més endavant, que et farà la vida impossible, que és un maltractador psicològic en potència, que ja t’ho havia advertit i tu no em fas cas..., has de deixar-lo! I a casa, amb ambient de maregassa, és molt probable que un nou frec domèstic faci que s’escapi la frase lapidària, enunciada com: ¡si fins i tot la meva amiga diu que el millor que puc fer és deixar-te!
Com que les dones tenen poca resistència a reprimir oralment les pors i les angoixes, sempre acaben per fer explícit aquesta eventualitat al nòvio, cosa que desencadena en ell una reacció lineal de causa i efecte; en plata, que s’emprenya com una mona, per la raó desconcertant que no té consciència d’haver-li fet res de dolent i a ningú no agrada pagar per culpes que no ho són. I ja tenim la nòvia entre dos focs, dos focs que no és inhabitual que esdevinguin generoses fogueres perquè sovint tot plegat acaba en un procés d’odi furibund. Atia les flames el fet que l’amiga de l’ànima continuï sent l’amiga de l’ànima, objecte de confidència com ha passat des de l’època de la infantesa o adolescència, i només es qüestió de temps que picabaralles de nòvios, que sempre hi són, arribin, via confessió, a les oïdes deleroses de l’amiga íntima, que així disposa de camp obert per fer llenya de l’arbre oscil·lant, a mig caure. La nòvia li revela allò que l’amoïna de la disputa conjugal i, com sempre passa, aquest tipus de declaracions es duen a terme des de les vísceres, amb passió candent, i per damunt de tot esbiaixadament al seu favor, perquè al cap i a la fi el què desitja en realitat la nòvia no és saber l’opinió objectiva de l’amiga íntima, sinó confirmar per part d’ella les pròpies i meditades tesis: que li doni la raó, en summa. L’amiga de l’ànima té aleshores els 15 minuts o les 15 hores de glòria, pot deixar anar la bilis a penes reprimida amb una pressió de comporta de pantà, una sort de vudú frenètic sobre l’home absent a qui no xiulen les oïdes perquè encara que parlin de nosaltres les oïdes no ens xiulen si estem bé de pressió arterial. Però que li diu el nom del porc, que no ens càpiga cap dubte. Que si no et convé, que si ara actua així imagina més endavant, que et farà la vida impossible, que és un maltractador psicològic en potència, que ja t’ho havia advertit i tu no em fas cas..., has de deixar-lo! I a casa, amb ambient de maregassa, és molt probable que un nou frec domèstic faci que s’escapi la frase lapidària, enunciada com: ¡si fins i tot la meva amiga diu que el millor que puc fer és deixar-te!
--Que què?!
La decisió és
complicada per la nòvia. Si tot fent cas a l’amiga de l’ànima, deixa l’home i
es queda amb ella, amb el temps i per poc malament que li vagin les coses amb
amants posteriors, pot pensar que es va equivocar, fet que generarà rancúnia
contra ella i molt possiblement el trencament de l’amistat. Més d’una, ho
confesso, m’ha vingut amb la cua entre les cames per tornar “ni que sigui com a
amics”, penedida, que si estava mal aconsellada i tal, i jo he acceptat o no en
funció del grau de dolor pretèrit causat i del temps transcorregut. Si en canvi
es decanta pel nòvio i va espaiant les trobades amb l’amiga íntima, fins que la
companyonia s’esvaeix, pot plantejar-se l’obvietat que d’homes n’hi ha molts i
d’amigues de veritat molt poques, i li faci mal el buit ocasionat per
l’absència de l’altra. Tanmateix, allò que resulta dificilíssim és compaginar
dos odis enfrontats. En algun moment hi ha sortides de grup o festes o
celebracions, on han d’estar nòvio i amiga en un mateix espai, i on ambdós
acostumen a acariciar sense dissimulació el derringer amb la mà entaforada a la
butxaca.
Com a home, aquesta
reacció d’animadversió granítica i fatal em resulta incomprensible. Entre
mascles, mantenim un caduc codi de cavallerositat, que ens impedeix d’opinar de
la dona de l’amic encara que la susdita ens faci l’efecte d’un raig de vinagre
a l’ull. Si ell l’ha escollida i hi està bé, res a dir, que tiri milles fins
que s’estimbi, o no. A més, no acostumem a parlar d’aquests temes i si ho fem,
sempre és per tractar de qüestions greus, com una infidelitat d’ella, on el
màxim que ens permetem d’expressar, succintament com és habitual, és, tio, si
no ho suportes, talla. No entrem en competència, ens alegrem que el nostre amic
sigui feliç, confeccionem una ferma i solidària pinya. No crec que sigui el cas
de les dones, on el terme “amiga” és més complex, variable, ambivalent i potser
traïdor, on el benestar de la companya de l’ànima sembla a cops que vagi en
detriment de la pròpia ventura, on les abraçades de vegades amaguen un punyal
que frega temptadorament l’esquena de l’altra, on l’enveja tinyosa obre les
mandíbules d’al·ligàtor a l’espera de la queixalada letal. La pregunta que em
faig, que ens fem els homes, és: són realment amigues o tan sols “amigues”? Una
volta un conegut em va dir al respecte, i em va fer gràcia, perquè negar-ho,
que la millor amiga de la meva nòvia m’odiava perquè s’estava entrenant per ser
una bona sogra en el futur. Se non è vero, è ben trobato, que diuen els
italians.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)