Sexe ocasional: em sento buida

Recordo un anunci de Paco Rabanne en què, a l'alba, per uns carrers de París recents ruixats pel personal de la neteja, un home caminava amb un somriure d'orella a orella, l’esmòquing a l'espatlla, el corbatí descordat i la camisa mig oberta, donant a entendre que tornava a la llar en acabat de passar la nit en llit aliè. L’eslògan de l'anunci era el següent: “Paco Rabanne. La resta depèn de tu”. Després d'una vetllada de seducció amb la posterior i fogosa recompensa carnal, els homes, quan abandonen l’escena del crime passionel –deixant però un despentinat cadàver ben viu-- i enfilen el camí cap a casa se senten plens, orgullosos, cofois, amb el pompós plomall estès de gall dindi, creient amb fe cristiana que la vida és bella i que viuen lliscant per la meravellosa cascada de colors de Walt Disney. En definitiva, que se senten explosivament feliços, han gravat una osca més en la culata del seu penis –l’escrot, què si no?--, han acomplert amb els ancestres en el quefer --ara figurat-- de perpetuar l’espècie: espargir semen com amb més femelles millor i com amb més abast millor. És curiós, tanmateix, que aquest estat d’eufòria masculí després d’una nit de sexe ocasional els resulti difícil d’entendre a les dones, ja que la majoria d’elles, en idèntica situació, acostumen a confessar que després d’una nit boja amb un desconegut agafat al vol, se senten incòmodes, decebudes, buides, fet que, al seu torn, també deixa perplexos als homes: si volien sexe, van seduir i van triomfar, ¿com és que en acabat els sobrevé aquesta insatisfacció, aquest desànim, aquesta tristesa? En primer lloc, cal ser realistes, hi ha una part que depèn de la qualitat del sexe: si l’home procedeix egoistament, desatenent les necessitats de la femella, deixant-la a mitges i posant-se a dormir o bé tocant el dos a les primeres de canvi, és lògic que ella se senti desencisada, fins i tot utilitzada, estafada o burlada. La cosa ja és diferent si ell s’ha comportat com déu mana, amatent, generós, tendre i amb saber fer, que la dona pot despertar-se amb brillantor als ulls i la ment farcida de gratificants records pròxims. Però el cert és que una primera trobada sexual mai no acostuma a ser plaent, els cossos s’estranyen, es desconeix la sensibilitat de l’altra persona, les carícies són de bast tempteig, el nerviosisme tenalla les ments i, en fi, impera el desconcert i la inseguretat. Així, per molt complaent que resulti aquest sexe, se situa en un nivell de mediocritat en una gradació del què podria arribar a ser en un futur, i en conseqüència la màxima satisfacció femenina consisteix en gran mesura a que l’encontre no hagi resultat un estrepitós desastre. La qualitat de l’activitat sexual influeix, sí, tot i que de forma molt relativa i subsidiària.

Dit això, entrem ara en la segona part del tema, la causa de la femenina vacuïtat post coitum en la qual no hi té a veure la qualitat de la còpula. Són poques les dones que aconsegueixen deslligar el sexe de les emocions, les relacionen a desgrat seu, no disposen d’una testa compartimentada com els mascles, que si follen, follen i prou i els sentiments resten més enllà, en el tercer o quart calaix del cap a mà esquerra, allí on s’emmagatzema posem que la serotonina. Elles, des de la raó, són coneixedores que una aventura d’una nit, ja sigui buscada per obtenir goig sexual o bé carícies i companyia, només es tracta d’això, de l’aventura d’una nit, res més, i s’ho diuen i s’ho repeteixen constantment fins a convèncer-se’n, fins a auto enganyar-se, asseguren algunes, tot gaudint de l’avantatge que aquesta pràctica avui en dia no és damnada pels usos i costums socials. Però els seus cervells no entenen de conviccions lògiques ni de convenis comunitaris, i en el seu interior els continua martellejant la veu biològica que els reitera subtilment que han de cercar alguna cosa més que només sexe, perquè per naturalesa disposen d’una àgil comunicació entre el centre sentimental del cervell, que encara no se sap amb certitud on està localitzat, i el nucli del plaer sexual, aquest sí que es coneix, és l’hipotàlem, i ambdós estan en constant interrelació. En això no es diferencien gaire de les femelles de les tribus remotes dels ancestres, perquè l’alliberament sexual femení data d’encara no fa mig segle i qualsevol canvi evolutiu requereix de la bonica xifra de 10 mil anys per fer efecte en l’organisme humà. La contemporània llegenda del és sexe i només sexe no pot considerar-se encara vàlida ni aplicable en el codi genètic de les dones, perquè de forma inconscient la majoria busquen algun intangible més que l’activitat sexual esporàdica –que d’altra banda poden aconseguir amb facilitat--. No necessàriament ha de consistir en el Shamgri-La de l’amor o l’enamorament, sinó que en tenen prou amb que sigui això: un intangible més. Basta amb un mer vincle, per lleu que sigui, una proximitat, una avinentesa, una complicitat, una compartició, una amistat, un afecte, un detall: una simple trucada o whatsapp posterior de cordialitat. I això és el què molts dels mascles els neguen. Els homes, amb la seva estanca visió de túnel, no estan gens per la feina, per a ells el sexe sí que realment és només sexe, no cal res més, perquè era del què es tractava, no?, de cardar. És aleshores quan, amb les expectatives inconscients negligides, les esperances atàviques desateses i els anhels bioquímics defraudats, a elles els sobrevé la crua frustració de la vacuïtat. Pensem si no, en “Sex and the City”, on Sarah Jessica Parker i les seves amigues alliberades, per més sexe ocasional que practiquin, i per més que després s’ho expliquin entre elles amb detalls, anècdotes i riallades, sospiren en la soledat nocturna de la llar per un amor de veritat, l’amor definitiu, aquell que els permeti construir el propi niu i per descomptat fer criatures. Química i biologia, no cal donar-hi més voltes.

Espera, que te la xuclo

L'altre dia, anant de compres, vaig sentir de casualitat pel fil musical d’una botiga la cançó “Cocodrile rock”, d'Elton John, i això em va transportar a molts anys enrere, als 17 anys, quan la novieta que tenia aleshores em va fer la primera mamada sencera, fins al final, de la meva tendra vida. Estàvem a casa d’ella, els seus pares havien marxat de cap de setmana a la segona residència. Era un diumenge pel matí d'estiu, el sol es filtrava per la persiana amb una bateria d'estilets lluminosos, i mentre ella procedia amb tal quefer i jo m’aferrava agònic als barrots del llit, sonava “Cocodrile rock” a la ràdio despertador, una cançó que duc des de llavors, com poden imaginar-se, segellada al foc blanc en la memòria. Ai, les mamades, les insignes, incomparables i meravelloses mamades. D’adolescent, que ja havia vist d’amagatotis porno en super 8, pensava que com era possible que les dones les realitzessin, com podien, com gosaven, quina angúnia. Però vaig comprovar poc desprès en viu i en directe, en primera persona, que sí, que ho feien, i a sobre per desig propi, sense haver de demanar-ho. Durant una temporada, ho vaig anar preguntant a les noies amb qui sortia –abans del 20, els nuviatges eren breus--, a veure si alguna d'elles em donava la pista definitiva, el per què, què hi trobaven, quin goig els proporcionava, però vaig comprovar que elles, jovenetes i encara novícies, tampoc no ho sabien prou bé. Un embolic de l’època, una noieta de 18 anys, un dia em va donar per fi un argument amb una mica de cap i peus: em va assegurar que a ella, xuclar-la, li atorgava sensació de poder.

            --Domines el plaer del noi –em va assegurar.

            Bé, podia ser, però l’explicació no m’acabava de convèncer. La clau, finalment, la vaig trobar, eureka, anys després, veient la pel·lícula “Celebrity”, de Woody Allen, en una escena hilarant en què una dona demanava consell a una prostituta per tal de millorar la tècnica de les mamades, i aquesta la primera pregunta que li va fer, a boca de canó, fou: “Però a tu t'agrada, xuclar-la?”. “No em molesta...”, li va respondre ella. “No, no, no –va insistir la meuca--, això ja ho sé. L'important és si t'agrada”. Aquest és el fonament, el primer principi: que agrada. Aprofundim en això. Què és el què agrada? M’ho han aclarit en endavant una muntanya de vegades:

            --Això, ens agrada a les dones --m'assenyalaven somrients el sexe, ben alzinat.

            D'acord. Per fi. Es tractava d'això. Els agrada el nostre penis. El desitgen, es deleixen per ell, l'adoren. Se'l fiquen dintre, se'l refreguen pel ventre, el tenallen entre els pits, se'l fan rodar per les galtes, el besen, el llepen, l’ensaliven, el xuclen, el sacsegen, el fan brollar. No es tracta de la mamada en si. És el nostre sexe allò que anhelen. El penis. Aquest és el secret definitiu de les mamades. Aquestes mamades tan tendres, plaents, exquisides, extàtiques, celestials.

[Ostres, reina, quina bona olor que fas]

La qüestió és l’olor. Tots tenim la nostra olor particular. Si em permeten entrar en confidències personals, els diré que les meves parelles mai no m’han destacat ni per fer una olor forta i desagradable ni per excel·lir en una flaire personal desbordant i arrabassadora. Sóc vulgar en aquest aspecte i ja m’està bé. Senzillament mai no ha comportat rebuig ni m’ha obligat a la molèstia d’una higiene específica i suplementària. De qualsevol forma és bo admetre que molta part de la nostra olor ve condicionada per allò que mengem. La suor no deixa de ser una secreció i les secrecions s’aromatitzen per les menges. Un dels tòpics clàssics del cinema pornogràfic és que l’actor no hagi ingerit espàrrecs en els dies previs a la filmació d’una pel·lícula, perquè les actrius consideren, amb coneixement de causa de primera mà, perdó, gola, que el gust de l’esperma esdevé després molt desagradable, amargant. L’olor de les dones és tot un món en si mateix. Cada dona té el seu olor corporal propi i intransferible. Cada dona és també el seu aroma. Tota la indústria de perfums i colònies i d’higiene s’ha basat en aquest efluent precepte. No oblidem que els éssers humans som mamífers, i els mamífers s’oloren per reconèixer-se i empatitzar. Mirem, si no, els gossos. El teu gos i el meu gos se saluden, no donant-se la mà ni fent-se un petó, sinó olorant-se, primer el morro, i després el sexe i el cul. És molt prosaic, rudimentari, una mica desagradable, si es vol, però és així, són regles naturals. De ben segur que els ha passat alguna vegada que, en una presentació social convencional, una dona que no els havia desvetllat cap mena d’interès, després dels preceptius petons a les galtes, i en un moment d’inspiració d’aire involuntari, un aroma personal, sorgit d’aquell espai magnífic en què la mandíbula i el coll s’uneixen sota el lòbul de l’orella, els ha colpit en la pituïtària i s’han allunyat d’ella amb una atracció sobtada, intensa i il·lusionant: els ha cridat l’atenció agradablement. Els gais són molt sensibles a aquestes impactes odorants, i no s’estan d’expressar-ho: ostres, reina, quina bona olor que fas. Els heterosexuals, en canvi, som més cautelosos en la formulació d’aquesta impressió, i amb motius de pes. Ho percebem de la mateixa forma i amb idèntica intensitat, però majoritàriament ens ho guardem per a nosaltres, perquè hi tenim més a fer i també més a guanyar o a perdre: és el moment emocionant de posar en marxa l’estratègia ad hoc de seducció. Si, pel contrari, passa a l’inrevés, i és ella qui té el valor, l’espontaneïtat o la desimboltura de dir que quina bona olor que fem, vailets, no ho dubteu, la meitat ja la teniu al sac: mal comparat seria com haver-li fet saltar de cop el fermall dels sostenidors. El verb o la imatge poden enganyar; l’olor, no. Perquè encara que caminem erectes, no deixem de ser vulgars i rudimentaris mamífers, animalons que flairen i ensumen.

Parlant no ens entenem, en la penetració sí

Va partir d’un estudi però ara ja és un tòpic que roman a l’imaginari popular: si a un home li pregunten com sap si la seva companya l’estima, respon que perquè practica sexe amb ell; en canvi, si li demanen el mateix a una dona, diu que perquè ell l’escolta. No seré jo, pobre de mi, qui posi en tela de judici ni estudis ni tòpics, prou feina tinc a resoldre els meus galimaties psicològics i existencials, però amb franquesa, ni quan dormo no ho acabo de veure clar. Contràriament al que sembla assenyalar el lloc comú, entenc que un home, si la dona no l’escolta, no comparteix amb ell els neguits de feina, dels fills, de la quotidianitat o la transcendència, ha de sumir-se en un estat de trist i frustrant isolament; i si a una dona, el seu home no li fa l’amor, no la folla, parlant en plata, ha d’endinsar-se en un pou sense fons de dubtes i inseguretats respecte del seu atractiu físic i personal. Però bé, admetem que per a la majoria de mascles i femelles el principi esmentat és verídic, que com a prova d’amor ells desitgen sexe i elles volen ser escoltades. Del tema del sexe en podem prescindir, perquè no té cap misteri: es carda i prou. Més complex esdevé aquest –pels homes— escruixidor, esfereïdor, “que m’escolti”. Com que el desenvolupament de la lateralitat i la dominància hemisfèrica cerebral és asimètrica en mascles i femelles, resulta que elles excel·leixen en la capacitat verbal i comunicativa, mentre que ells destaquen en les habilitats visuals i espacials –molt útils per aparcar un cotxe i allotjar una bala en el parietal de l’enemic--. Capacitat verbal i comunicativa... ¡quin ogre de concepte pel sistema cognitiu masculí! Fa paüra, terror, significa xerrera, xerrera, xerrera i xerrera. Entre homes, en les escasses estones de confidència que es permeten, es miren primer directament als ulls, després baixen les parpelles, algú diu: és que no paren de xerrar!, i tots en conclave, a l’uníson, gregaris, fan convençuts que sí amb el cap. L’asimetria, i el que és pitjor, l’asimetria no concordant entre mascles i femelles en la comunicació verbal, ha resultat, reconeguem-ho, un nyap dels molts que presenta la creació universal. És molt habitual que les dones s’apleguin entre elles, amb l’amiga o les amigues, amb l’única finalitat de parlar, i que ho facin d’acord amb un codi femení al llarg de llargues trobades, mentre que pels homes la conversa –a no ser que sigui per tractar d’un tema concret i urgent-- mai no és un pretext natural d’encontre; per ells, la reunió es fa al voltant d’una activitat, com pot ser el futbol, la cervesa, el trekking, l’aeromodelisme, la teoria de les cordes o qualsevol altra imbecil·litat a l’ús, essent el col·loqui un element escarit, accessori, sovint prescindible. Són dos mons, respecte d’això, el masculí i el femení, com dues línies paral·leles, que no coincideixen ni en l’infinit. El problema real esclata quan homes i dones s’entesten a aparellar-se i a conviure, que és quan la distància entre els nivells comunicatius es manifesta en tota la seva perillosa magnitud. És el no para de xerrar, pels uns; és el no m’escolta, per les altres. Al cap dels anys, i donant per ben sabut i experimentat que la naturalesa més que sàvia és cruel, insondable, aleatòria, absurda i mortífera, he acabat per concloure que l’únic punt on home i dona abasten la comunicació essencial, la complementació exacta, l’encaix de peu de rei, és en la penetració. Sí, la penetració. M’ho deia fa molts anys en una entrevista el cantautor Luis Eduardo Aute, mentre promocionava el seu disc “Templo”: “L’home té una protuberància i la dona una cavitat, per això es completen”. I va afegir: “Eduard, el sexe és Déu”, que va ser el meu titular de premsa, però en això darrer, veuen, ja no hi estic tan d’acord. Donem a déu és que és de déu i, en el pitjor dels casos, deixem-lo ser o no ser en pau.

L’enamorament: ara ja millor estimar, que punyetes

En els darrers anys de vegades m’he sentit cansat de l'activitat de la seducció. És com si em faltés empenta, vigor, combustible. Tota la meva existència amb el sònar activat a l'espera de detecció de mirades femenines d'interès, ànsia i depredació, i ara sembla com si el “bip” electrònic cerebral fos menys sorollós, menys penetrant, més suportable. És evident que a un felí caçador mai no se li esborren les taques, però sí que pot perdre vigor de músculs, velocitat de reprís, l'ànsia per la carn fresca, sangonosa, palpitant. Suposo que tot això deu obeir a una mala temporada personal, a una certa desídia vital. O també a una saturació sexual, que em proporciona anar de sobres satisfet d’entrecuix, no pas per excessos de llit sinó per menors necessitats hormonals, per a què enganyar-nos. No ho sé. La feina de seducció, diguin el què diguin, és justament això: una feina. I és cansada, com totes les feines. Crec que aquesta fatiga, com he apuntat, pot tenir molt a veure amb la falta d'estímul intern. L'enamorament ara, per a mi, és una sensació fatalment difusa. Crec de debò que per a tornar a enamorar-me hauria de retrocedir uns bons 20 anys, no disposo en l’actualitat de la capacitat d’obertura, de perplexitat ni d'il·lusió necessàries per a ser captivat ardorosament per una dona com antany. I si existeix en alguna ocasió, és com reminiscències, com ecos, com músiques llunyanes. La potestat per deixar-nos embriagar per allò femení sembla que finalment es vagi dissipant com la daurada boira matinal. Continuo sent un entusiasta de les dones, sens dubte, no podria prescindir pas d’elles: el plaer físic, el goig per la bellesa, el calor de la pell, la confortabilitat de la companyia, l’amor serè i sentit --que és per mi, ara, fins i tot més ric i valorable que l’enfollidor deliri de la passió--. Però sóc incapaç de detectar l’efervescència flamígera pròpia de l'enamorament. Tinc l'esperança de recuperar tot això bastant més endavant, sobre els 90 anys, quan a la residència d’ancians se'm creui una joveneta de 80 en el passadís mirant-me amb ulls tendres, ensucrats i rendits. Tot el peix haurà estat venut i el que vingui serà un regal franc, dels que no passen per caixa.