diumenge, 21 de desembre del 2014

Més putes que les gallines







Al llarg de la vida he sentit moltes vegades queixes d'amics que tenien dificultats per mantenir relacions sexuals amb les seves parelles, perquè a elles sempre els sobrevenia un sobtat mal de cap al mínim ensumament de la testosterona de mascle que les cercava.

--A mi mai no m'ha passat --els he dit.

--No?

--No, justament a l'inrevés –assegurava--, han estat elles qui m'han reclamat més vegades de les que jo he pogut atendre.

--I com ho fas, tio?

--Fàcil –vaig informar sense petulància--. Sent generós.

Em refereixo sent generós en l'intercanvi sexual. Sóc de l'opinió que el lloc comú que assenyala que els homes tenen més necessitats sexuals que les dones és rotundament fals. Llevat de casos d'excepció de desaforament sexual, a l'estil dels pocs Rocco Siffredi que corren pel món –i que déu els conservi per molts anys la immesurable capacitat i dotació--, un home ordinari està limitat amatòriament de forma lamentable pel maleït període refractari, i la pròpia i també maleïda restricció sexual, que és –ai-- finita. Verbigràcia: zones erògenes d'ells, poques; d'elles, tot el cos. Capacitat orgàsmica d'ells, un i breu, i patètic  (lo bueno, si breve, dos veces bueno d’en Gracián, aquí no serveix); d'elles, multiorgàsmiques i també pluriorgàsmiques, per allò del debatible tàndem clítoris-vagina. Ells no tenen cap òrgan dedicat exclusivament a proporcionar gaudi; elles, el prodigiós clítoris. I no fem esment ja, per òbvia, la capacitat femenina de dur a l’extrem la sexualitat, de transcendir-la amb la facultat de fecundació, gestació i criança de descendència. En fi, no cal ser cap superdotat per concloure que les dones són sexe en si mateixes. Elles són sexe i nosaltres passàvem per allí com per un casual, és a dir, que ens van trobar més o menys pel carrer de les quimbambes. Més d'una iaia d'aquestes que han viscut i aprofitat i assaborit bé la vida estarà d'acord amb mi –ho comento perquè m’ho han dit més d’un cop-- si dic amb gentilesa i cruesa alhora que les dones són més putes que les gallines (i més pesades que la prosa de dom Pere Coromines, que afegiria Josep Maria de Sagarra). En una de les seves novel·les, García Márquez feia dir a un personatge femení que estimaria sempre el seu amant perquè l'havia convertit en una puta. Volia significar en un llenguatge sense ambigüitats que li havia fet descobrir l'univers vast, colossal, oceànic dels sentits. Les dones són sexe, només cal que un bon amant els desvetlli i conreï la pròpia feminitat. No és una feina de quatre dies, però tant és. Quan Shere Hite asseverava, i ella d'això del sexe en sabia un tou, que no hi havia dones anorgàsmiques sinó homes inexperts, sabia per què ho deia. Si admetem amb senzillesa les premisses anteriors, convindrem que si un home està atent a la necessitat i sensibilitat de les dones, i els ajuda a descobrir aquest món biològic i anhelat dels sentits i la sensibilitat, la resta és com fer baixar un aiguat de dimensions niagarenques per una bonica vall: ni nostre senyor no les atura de cardar amb gust i ganes pels descosits. Però per dur a terme això cal generositat per part del mascle, per això ho suggeria als meus amics queixosos i inhàbils. Generositat i també, per què no dir-ho, paciència, dedicació i sensibilitat, i algun que altre coneixement rudimentari d’anatomia genital femenina. Però després, els substanciosos fruits de la recompensa pel mascle són dels què s'imprimeixen en els incunables de museu: el reclam delerós d'elles a la seva dosi quotidiana de sensacions i plaer. Delenda, aleshores, a les súpliques masculines. Prou al mal de cap, a la migranya, al vessament cerebral i, si cal, a la Santíssima Trinitat. No sé si m'explico. Sí, no?



dissabte, 20 de desembre del 2014

L'amor, més lluny com més ens cal







La tècnica i la revolució tecnològica ens ha aportat moltes coses, entre elles la longevitat i la minimitzatzació del dolor físic. I això, desenganyem-nos, és molt lloable. Abans la gent moria d'un refredat o una ferida infectada, i ho feia patint. El promig de vida –i ara parlo grosso modo--, deuria voltar els 50-55 anys encara no fa un segle. Recordo quan era un crio i venien els turistes americans a torrar-se al sol a Castelldefels, que em va sobtar veure un iaio amb texans i esportives. Aquí la gent a aquella edat, 60-65, potser?, ja havia de vestir i vestia com un vell a l'ús. Ara escolto a persones de 80 anys que diuen que se senten joves. I les previsions són encara més espantoses: en poc temps, l'esperança de vida serà gairebé centenària. Ôbviament, als 50 anys, tindrem encara mitja existència per viure, i és possible que amb un nivell de salut notablement alt. A la cinquantena, per tant, ens queda encara –prefereixo dir-ho així-- una segona vida, cosa que no deixa de ser una arma de doble fil. La pregunta és senzilla: què en fem d'ella? Quan vam nèixer ningú no ens havia advertit d'aquest fet inaudit. I ens l'hem trobat de sobte de cara, com un xoc --i shock-- de tràilers de gran tonatge, una catàstrofe de dimensions epidèmiques. Estàvem preparats per tenir una dona o home per tota la vida, ¡però no per dues vides! Passàvem de més joves l'etapa reproductiva, criàvem, abans dels 60 envellíem i després, senzillament, moríem. La majoria de les parelles arriben a una edat –sovint mitjana edat-- en què se separen o divorcien, amb fills petits o adolescents per causa de la maternitat tardana, i agafa't que va de vals. Perquè després d'això, què? Segones parelles amb o sense descendència, terceres o quartes –amb descendència ja molt diversa i mesclada--, relacions encadenades, èpoques de promiscuïtat, llars monoparentals, maternitat in vitro a la carta, etc, tota una múltiple amalgama relacional que comença i acaba en la perplexitat, l'astorament, i sovint en el buit i el desencís. El problema existencial que tot això provoca és curiosíssim: el fenomen de la soledat. Quanta gent no se sent (ens sentim) sols davant de tal garbuix? Tanmateix,  paradoxalment, busquem encara l'amor --de gènesi romàntica, mitificada i banalitzada per Hollywood--. Cal un antídot contra la soledat? Doncs tenim l'amor, estimar i ser estimats. Però resulta que com més ens cal aquest meravellós ungüent per l'esperit, més dificil se'ns fa assolir-lo, per les circumstàncies descrites. L'amor, l’estima, allò que ens hauria de redimir del pecat de viure, es fa més necessària, més imperiosa, més transcendent com més lluny estem d’abastar-la. A veure com ens en sortim d'aquest bucle letal, amics, perquè si alguna cosa no perdona en aquesta puta vida, si alguna cosa té efectes devastadors, si alguna cosa fa entrar en barrena cap al tedi i la depressió, és la maleïda soledat, i anys per endavant per sofrir-la.




dimarts, 16 de desembre del 2014

Posem-nos seriosos: parlem de culs



Poques modes són sexualment tan incitants com aquella que va venir de la cintura baixa dels pantalons. En les dones, és clar. Si admetem que els homes som cridats a trobar belles a les dones a través del pit i el cul, la reducció de la tela del dalt dels pantalons incideix especialment en l'exhibició del cul. I dic cul tot significant-ne una extensió a la massa volumètrica dels malucs, de la pelvis. Engloba les cuixes, els glutis, el sexe, la zona lumbar i l'inici del ventre. És la zona sexual per definició, l'àrea reproductiva: el centre de la fecundació. Hi ha, en aquesta atracció, una part molt important d'instint, una imantació que als homes ens parteix l'eix de l'ànima. Hi tendim amb obcecació, sense saber per què. Però també existeix una percepció conscient, voluntària, de la bellesa de les formes volumètriques. Aquest segment carnós adquireix dimensions variables, múltiples, en funció de la posició i la gravetat. I, certament, totes molt boniques. El pit és deliciós, gelatinosament, flamosament, deliciós. El cul, en canvi, té una textura més densa, musculada. La incisió del centre divideix les dues galtes amb una precisió de rellotger i mostra dues protuberàncies desitjables, imantadores, embogidores. El seu tacte és mixte: flonjo i dur, tot i que depèn molt de la dona i de l'edat –a més jove, és clar, més dens--. També varia la pell, que de vegades presenta una lliscositat de fòrmica, suau, càlida i acollidora, i de vegades és granulada o abonyegada per efectes de l'edat i la genètica, la detestable cel·lulitis, no tant grata al tacte. En tot cas, la part dura és el múscul del gluti, que baixa de l'àrea lumbar verticalment i es fon en un cúmul deliciós, expansiu, de greix –la base, la zona flonja--. Por ser més o menys extens, més o menys ampli, i amb els anys pot decaure cap el centre o cap els costats. Però tant és, encara que a moltes dones no els ho sembli --per a joia de les empreses de cosmètics--, a els homes, això, ens fa una mica el mateix. Són masses idònies per a palpar, engrapar, sospesar, amorosir. Són el centre de l'existència, el terreny afortunadament ja no verge de la reproducció, la fecundació oferta en carn viva. Hi ha el sexe, naturalment, la part interna de sexe, amb els seus desconeguts ovaris i les imaginades trompes de fal·lopi i l'úter obscur i, com a molt, reminiscent. Però també hi ha el cul, el seu revers, la cara que hauria de ser oculta però que es mostra, que s'exhibeix, que desborda. Mai Levi's Strauss no hauria sentat càtedra en el món de la moda sense el cul femení, des d'aquelles imatges de Marilyn a “Vides rebels” que, perfilant curiosament la part menys suggerent del seu cos, va establir la pauta del què en el futur esdevindria la sil·lueta mítica de l'atracció sexual.


diumenge, 14 de desembre del 2014

Refresc light



Homes i dones de pas, com creuar un riu per un pont. De vegades, entre una relació i una altra, d'aquelles en podríem anomenar “serioses”, se n'afegix una tercera d'intemèdia, de transició, que actua d'això, de pont. ¿Esgoïstament? Sí, egoïstament. És un ús basic, rudimentari i primitiu d'una altre persona. És com dir fes-me companyia mentre passo el dol per l'antiga parella i em preparo per la següent, que aquesta sí, aquesta vull que em duri de veritat. I folla'm, mentrestant, perquè la carn és feble, la pell delerosa i les mucoses sensibles. Són bonics polvos sense transcendència, això sí, si ambdues parts hi estan d'acord. Pràctics by-pass però fets amb artocoscòpia, indolorora, i en dos dies alta emocional i cap a casa. Ells amb elles, o elles amb ells, es resignen a una convivència de refresc light. I sovint ho diem sense embuts:
--Sàpigues que hi ha això.
--D'acord, ja m'està bé, ho accepto.
Aquestes relacions solen acabar d'extinció natural i prevista, mai no s'havia aspirant a res més que una mica de companyia i treure el ventre de penes. Tot i que, curiosament, en molts casos, la cosa acaba amb una amable amistat. No deixen mal record, una avinentesa que pot arribar a ser vitalícia. La filosofia és elemental: “las penas con pan”. Les relacions pont amb llit i complicitat, alguna llagrimeta perquè no sigui dit que l'estima hi és del tot absent, i la vanitat personal satisfeta. I això servei tant per homes com per dones, perquè que sàpiga, i encara ningú no m'ha desementit, els ponts no tenen sexe --o gènere, com diuen ara alguns esnobs--, de bon rotllo, naturalement..


divendres, 5 de desembre del 2014

La lluna està sola i té una part obscura





Tots tenim, més o menys, un projecte de vida, conscient o inconscient. Sí, tots. Deliniem un horitzó on hi tracem un punt de fuga, que situem en un punt o altre de la nostra perspectiva. Vers allí conflueixen tant els nostres pensaments com les nostres accions. L'objectiu és com una diana remota, cap on tensem l'arc i apuntem amb la fletxa, i anem disparant de forma quotidiana. No fer-ho, o dit d'una altra forma, quan no es fa, significa que estem en crisi --n´hi ha diverses al llarg de la vida-- i dubtem, giravoltem arrepapats en uns cavallets de fira, atabalats per la música, el vaivé vertical, la coloraina que ens envolta, roda i ens atordeix. Si admetem que estem un una època raonablement plàcida, no en crisi, fora dels vertiginosos carrussels, i que dissenyem un projecte de vida, la qüestió és si la projectem sols o en companyia. Situem aïllament o comunitat en aquest punt de fuga? Personalment, sempre he tendit a projectar-me en parella, no és cap secret, ho he dit a la mínima que he tingut l'ocasió i m'ho han permès. És així com ho sento i no vull pas enganyar ni enganyar-me. Ara, però, la situació ha canviat. S'ha transformat violentament el context extern –aquesta brutal revolució tecnòlogica-financera que afecta tots els àmbits-- i m'ha obligat a reformular de forma profunda, existencialement, el futur que se m'apareix com a incert i fins a un cert punt decebedor. Desenganyem-nos, no tenim la ment preparada per sostenir èpoques llargues d'incertesa, funcionem a base de referents, de boies en alta mar, nítides i visibles. La soledat futura és una possibilitat real, als 50. M'informava no fa gaire una amiga que en William, andorrano-danès, homosexual, que fa 20 anys em tirava pedretes a la finestra, amb l'elegància del dandy que era i sense més esperança que la companyonia asexuada –i alguna engrapada de tant en tant, el deixava fer--, que s'havia llençat desesperat per la finestra de la residència per evitar viure el què li quedava de vida en la degradant soledat de l'habitació del complex. Em va doldre, la notícia, apreciava en William. El cabró m'entrava parlant de Kierkegaard, el seu compatriota, a qui tant admiro, era hàbil. Bé, la solitud com a punt de fuga. I per què no, companys? Llencem l'ham a l'oceà, ben lluny, potser resseguint el reflex de la lluna en l'aigua, en les ones, i cap allí ens dibuixem, tracem, anem. La lluna, no es pot oblidar, està sola en les altures. Sola. I té una banda obscura, invisible, qui sap si atroç, com els segons d'estimbament d'en William cap a la dura terra cimentada i amb el cru no res com a final. Tios –benvolguts lectors--, viurem en companyia o sols? ¿En solitud però no solitaris, com deia Martí i Pol? ¿O la petem del tot, cap on sigui, com la tan catalana rebentada d'en Vicens Vives?


dimarts, 2 de desembre del 2014

Carícies sense tacte





La carícia és una sensació de brisa en un capvespre d'estiu, de trepitjar una estora d'herba amb peus descalços, d'alçar el coll i tancar els ulls sota el doll d'una dutxa vaporosa. És una sensació de benestar, de calidesa, d'estima. Es percep en la pell, a la qual estremeix o relaxa, o ambdues coses juntes o alternades. Quan pensem en carícies pensem en mans i epitelis, en un gest tàctil, en un contacte tendre, en el trasvassament de calor d'un cos a l'altre. Sempre veiem el color de la carn, amb tots els seus matisos de claror: nítida en un passeig pel carrer, nebulosa en una taula arraconada de cafeteria, daurada en la hipnòtica beatitud de la platja, titil·lant enfront d'una llar de foc hivernal, visiblement obscura dins la intimitat dels llençols. Donem gràcies al demiürg per la matèria i la possibilitat del frec, del tacte, de la unió. Donem gràcies a la mare naturalesa per la tebior plaent dels organismes en comunió. Donem gràcies, en fi, a qui correspongui, per la sacra companyia d'una altra persona, aquest liniment per l'ànima que apaivaga pors i empolaina vistosament la soledat. Les carícies, però, no són només refrec cutani, els tous dels dits que passegen amb negligència per una esquena sinusoidal. Són molt més, tant en qualitat com en formes. Són la demostració de l'atenció i la consideració, de fer saber a la persona estimada que l'afecte professat és autèntic, que se la té present mentalment en la vida quotidiana, en la presència i en la distància. I en referència a les formes, hi ha les manyagues orals, des de les més senzilles, un simple “hola!”, fins al gloriós calze del verb: t'estimo. Hi ha les gestuals, que són infinites, perquè comporten tota la immensa comunicació no sostinguda amb paraules: una actitud, un signe, un somrís, una cortesia, un detall, una mirada que transmet de cor a l'altre que és el centre absolut, un centre tan pur que per no tenir no té ni perifèria. I finalment les carícies escrites, abans els poemes, les cartes, les notes imprevistes, i ara els e-mails, els xats, els likes, les emoticones. També els posts, per la part que em toca. Com aquest mateix, sentit, directe, el mirament agraït cap a vostès, benvolguts lectors.


diumenge, 30 de novembre del 2014

Ho sé del cert: l'ànima existeix


 
De vegades ens fan mal i ho sabem. No ens estimen, o han deixat d'estimar-nos, i ho sabem. Els som indiferents i ens danyen amb menyspreu i reprotxes, sense carícies o amb carícies negatives, i ho sabem. Però en realitat no ho veiem o no ho volem veure. Invidència total. Com podem ser tan cecs quan ens ocorre? Portem encastats enfront dels ulls uns binocles, que algú pervers regula de forma al·leatòria i ens determina la llargària de la visió del nostre objecte estimat, ara a frec ara remot, ara inapreciable ara borrós, ara obscur ara resplendent, i així en un procés constant que acaba per marejar-nos fins a la nàusea gàstrica. Aquest vèrtigen ens situa dins d’un carrusel erràtic del qual no podem escapar, o només quan l’objecte estimat deixa, en el futur, de ser precisament això, estimat, i el posterior tantsemenfotisme recondueix cada element a la seva justa posició, a la seva precisa mesura, a la seva concreta delimitació. Mentrestant, mentre això no succeeix, només sentim coïssor, còlera, rancúnia, odi. I per damunt de tot, un dolor sord i candent que ens neix del fons abissal de nosaltres mateixos, un fons tan íntim, tan cèntric, tan nuclear, que ens fa percebre la penosa realitat que cap estudiós teòleg o místic zen no arriba ni a albirar: que l’ànima existeix. I no és una víscera ni una glàndula, perquè ni vísceres ni glàndules no fan mal. L’ànima existeix i és un fregall dispers i enrevessat de qui sap què que duem embotit dins la pell i que està confeccionat d’una matèria molt més subtil de la què està feta el sistema nerviós, perquè els nervis només canalitzen el dolor i ens porten a cridar, a xisclar i a plorar, però l’ànima és el dolor en si mateix, l’essència de l’esgarip, el so i la llàgrima. És en l’abisme del dolor on sabem, en definitiva, que estem vius. I maleïda sigui la gràcia divina o satànica que ens fa estar-ho, perquè és aleshores quan voldríem justament, paradoxalment, no existir, ser el no res.


divendres, 28 de novembre del 2014

Acaricia'm





Sí, acaricia’m. Sense carícies, no som. Perquè t’acaricio, existeixes. Perquè m’acaricies, existeixo. Si cal, dóna’m l’ésser en la carícia negativa, en el càstig, el reprotxe, la degradació, també el dolor ens fa vius, conscients de ser vius. Carícies, carícies com siguin i de la qualitat que siguin, però que constatin el batec anhelant. Ningú no prescindeix de les carícies sense entrar en agonia, la indiferència criminal, la desafecció mortífera. Les carícies noticien l’existència, ens revelen únics, configuren la singularitat pròpia. Carícies, sí, i a tothora, de sempre i per sempre, perquè atorguen veu, alè, pols. Son pluja en primavera.



dimarts, 25 de novembre del 2014

Amor, donar






Llarg i eixorc camí de desert, això és el què m’ha esperat a cada trencament de relació. Un erm emocional, la desesperança. Si sóc honest, honest amb mi mateix, honest amb mi mateix fins el dolor, puc arribar a entreveure allò que més mal m'ha fet. És, simplement, perdre’m allò que satisfà de l’amor: donar. Tendim a confondre, potser justament, qui sap, estimar amb rebre, amb ser estimats. És clar, que ser estimats és important. Però el vertader diamant que s’amaga darrere d’un acte d’estima està fet d’ofrenes. On l’amor es manifesta en tota la seva brillant amplitud i riquesa és en l’acte senzill, pur, bàsic, de donar, de donar-se. Això es perd amb cada mort de parella, i costa recuperar-ho amb una altra persona. Cal temps per tornar a sentir aquesta necessitat íntima de lliurar-se a algú altre, de compartir amb desinterès la quotidianitat franca, de suport, de ser-hi i fer. Cal temps perquè tot amor té subjecte, que som nosaltres, però l’objecte, el ser sobre el qual hi dipositem l’estima, ha de venir, venir com una entitat escollida i assenyalada, dotada d’una àuria d’inevitabilitat, una pàtina de predestinació, d’una boira matinal d’esperança, potser un hàlit diví, no ho sé. Sí que sé que no sempre ve, o que com a mínim tarda. Això és tot, tan senzill: a qui donaré? I sobretot, quan de l’enllà.





 






diumenge, 23 de novembre del 2014

Mentim, no hi ha més remei

Em costa molt admetre segon quines mentides, tot i que sóc conscient de què no podríem viure sense l’engreix d’engranatges relacionals que suposa no expressar les veritats, enganyar, una certa hipocresia. Diem bon dia en un jorn fred, ventós i plujós; assegurem que estem bé quan ens ho demanen, encara que per dintre sentim tristesa o melanconia; lloem actituds i comportaments de criatures o animals de companyia que en el fons detestem; mostrem una imatge externa confeccionada per tòpics que difuminen, que aromatizen, que ensomorteixen. Mentim per no danyar, per ajudar, per complaure, per seduir, per honorar, per pietat. I mentim, i de la forma més vergonyant, per evitar la responsabilitat i les conseqüències dels nostres actes. Però el cert és que mentim, al cap i a la fi, per una incapacitat congènita per dir la veritat, per reflectir la realitat tal com és. En el fons ignorem no ja qui som, sinó què fem i per què ho fem, què passa o què ens passa, què vivim i com ho vivim, i també com passivament deixem que les coses flueixin a través de nosaltres. No som matèria, som buit, som nusos en camps magnètics amb una vana il·lusió de corporeïtat, i tot és així un entorn en el qual ens fonem indestriablement com brises en harmònica dansa. Com podem ser fidels a l’evidència si ignorem fins i tot què és allò de debò autèntic? Hem de ser miralls, sí, però de quina maleïda imatge? Mentim, en el fons, perquè no ens queda més remei, per pròpia turpitud a l’hora de manejar les limitacions, aquelles que ens etiqueten com a éssers humans: entitats titànicament imperfectes.


divendres, 21 de novembre del 2014

Ni sexe ni cintes de vídeo, només mentides



De l'àmplia loquacitat de les dones, allò que més m'exaspera és percebre les contradiccions, les incoherències, els contrasentits, les vaguetats, que de tant en tant n'hi ha, en segons qui –segons qui-- déu n'hi do si n'hi ha. Parlar molt implica donar molta informació, potser no d'aspectes essencials --sovint silenciats (alguns silencis també són eloqüents)--, però sí de la menys banal de les banalitats: els detalls. Esdevenen l'element que fa aflorar les mentides a la llum, als taquígrafs i als ex periodistes. Els fonaments d'un engany es poden memoritzar, però el seu embolcall retòric, les minúcies, això ja no, això ja costa molt més, a no ser que se sigui un prodigi mnemotècnic i es disposi de memòria elefantina. Per això diuen que un és amo dels seus silencis però esclau de les seves paraules. D'aquest aspecte autorevelador de la verbalitat femenina en podríem anomenar, en síntesi, i també amb clemència, imprecisions. Les imprecisions generen de vegades una gran perplexitat en els homes, més tendents a l'expressió concisa, a la parquedat expositiva, a la paraula dreturera. Diguem-ho clar, ja que sóc home: a dir les coses nítides i simples, sense embuts ni bizantinismes, de forma que les insignificances no ens descobreixen cap veritat oculta, per la raó estúpida de que com a norma no es verbalitzen. Si la caguem, en definitiva, ho fem amb totes les de la llei, amb la porta de wàter oberta, vaja –i disculpin--.



Quan el detall imprecís es copsa, el gran dubte de sempre és: hi aprofundim o no? Es pot deixar passar de llarg i no fer-ne cas, obviar-lo. I aquí em ve a la memòria una pel·lícula antiga, que vaig veure d’adolescent i de la qual no en recordo ara el títol, en què un sogre aconsellava al seu futur gendre que, si no fumava, que n’agafés l’hàbit, ja que una bona pipa, amb tota la feina de netejar-la, carregar-la i fumar-la, li atorgaria la tranquil·litat necessària per mantenir la convivència amb la seva futura esposa --la seva filla-- en un estadi d’òptima inalterabilitat. El tabac era el pretext per evitar escoltar, en silenci i ben arrepapat en la butaca boirosa, la tòpica cantarella femenina, minúcies incloses –contradictòries o no--. Eren altres temps, és cert, eren els usos i costums de l'època del cinema en blanc i negre. L’altra opció, més radical, és aprofundir-hi, entossudir-se’n, preocupar-se’n. Tot depèn molt de les circumstàncies i dels temperaments de cadascú. Habitualment, si es tria aquesta opció, les coses mai no acostumen a arribar a bon port. Tots sabem que si s'estira d'una nímia mala herba, pot passar que resti travada en la terra i que si hom persisteix en el seu objectiu, s'adoni que té unes arrels àmplies i profundes, i que escarrassant-s'hi del tot, acabi per arrencar-la de cop, tot caient trontollosament d'esquena. I aleshores, assegut de cul en el sòl, observi el maleït trofeu oscil·lant en la mà: el gran terrós d'una realitat que mai no s'hagués volgut conèixer, que potser hauria restat molt millor sepultada en la profunditat de les catacumbes. O potser sí, potser sí que s'hagués desitjat saber-la, atès que hi ha qui sosté que sempre estem prenent decisions i que per escollir amb llibertat s'ha de tenir notícia de tots els elements a considerar. Vagin vostès a saber, de moment encara ningú, que jo en tingui coneixement, no ha sabut pontificar sobre quina mesura han d'abastar les mentides quotidianes per ser o no èticament legítimes.



dimecres, 19 de novembre del 2014

Dones boira

Les anomenarem dones boira. No tenen un jo precís, concret, específic. Són difuses, autodúctils. Unes personalitats amb formes amotllables, bromoses. Són dones amb realitats múltiples, però no enriquidores, com hauria de ser: les realitats que sumen, que multipliquen, que potencien. No, elles confonen, desorienten, exasperen. Són dones que desvetllen infinites preguntes, preguntes que s’acaben fent, i que elles no responen, i si les responen només és per caure en una vaguetat o una contradicció. Són immunes a l’evidència de la pròpia mentida. Són expertes en provocar un embolic majúscul, olímpic. Benvinguts, doncs, a la cerimònia del tumult, el desgavell i la consternació. Això són aquestes dones. Suren en el caos que desvetllen com una boia en l’onatge. I tu, entremig, espantant a manotades la boira, la dona boira, perdent els nervis i la dignitat, el nord i la paciència. La llàstima que generen és involuntària, actuen així a desgrat seu: la protecció de les capes de la ceba, la tinta dels calamars, la bomba de fum. Elles són la seva pròpia maledicció. Menteixen i divaguen, sí, però no per la mentida o la divagació en si mateixes. La mentira i la divagació són només un instrument, un ús. Arrosseguen a aquest món nebulós de qui sap què, on la lluita quixotesca contra molins de vent ficticis apropa cap el seu centre retòric, d’esferes concèntriques, tangencials, interseccions, àuries de migranya, pampallugues. Acaben per deixar-te immers en el combat inútil de la lluita per la lluita mateixa. La seva franquesa final és només una franquesa translúcida, contradictòria amb les franqueses pretèrites, que reclama de nou més franqueses que també esdevindran inútils. Es generen mons de converses impossibles, imantadores, adictives, opiàcies. I, finalment, destructives. És, doncs, l’hora de dir adéu, el moment de començar un nou oblid. És l’hora de fugir com un gos vençut i culpable, miserable i penitent. I, a més, assenyalat. Elles, en canvi, són absoltes des de la bona fe, des de la seva aparent bona fe. Continuen en el seu món de joc de miralls i de miratges, en el seu centre irrealitzable, en el jo dispers i absurd, en la realitat múltiple del desconcert íntim, els reclams, l’hospitalitat cap al nou insecte que no veu la teranyina letal que l’assetja. Així són les maleïdes dones boira.



dilluns, 17 de novembre del 2014

Parlem de la confiança



En començar una relació, avui en dia és molt habitual, massa, que elles et demanin que els facis confiança, i paradoxalment ho reclamen més com més desconfiades són. La formulació més comuna d'aquest reclam té una lògica abassegadora: cap relació no tira endavant sense confiança. Es tracta d'una obvietat sòlida, inconsútil, cartesiana. Tanmateix, és una veritat equívoca, una fal·làcia de cap a peus. Si bé és cert, com em diuen, que cap parella no pot funcionar sense fiança mútua --o plantejat a la inversa, que és impossible que rutlli bé amb desconfiança--, també és evident que la confiança no és gratuïta.

--Si vols confiança –els dic--, guanya-te-la.

La fascinant dialèctica femenina entra en acció aleshores:

--Això vol dir que no confies en mi?

--No he dit això...

--A tu el que et passa és que ets un desconfiat!

A pams. No sóc desconfiat. Gens. Però sí que he après per empirisme --per clatellades, estimbades i estocades a la caròtida, i els consegüents betadines, cures d'hospital i resurreccions--, a protegir-me de les traïcions i les deslleialtats. El dret a la refiança es guanya, i aquesta premissa és tan certa com que la confiança és indispensable en una relació. Però planteja un problema específic, la mala peça del teler. Si fa poc que conec la dona, ¿com pot tenir temps per guanyar-se la meva confiança –o jo la d'ella--? Com superem el període inicial i il·lusionant però viscut a les tentines que actualment s'ha donat per anomenar “ens estem coneixent”? L'adhesió incondicional no serveix, perquè la vida viscuda m'indica que és la forma més ràpida d'anar a tota velocitat de dret cap a un penya-segat sense fons. S'ha de trobar una altra equació, més operativa. Vaig rumiar sobre això durant temps, fins que vaig arribar a la conclusió que per resoldre aquest nus gordià m'havia d'atenir als preceptes de la litúrgia judeo-cristiana: fer un acte de fe. Entenc per acte de fe el fet de creure en una cosa encara que no hi hagi cap indici de què aquesta sigui real. Així, jo faig un acte de fe inicial cap a la dona en qüestió, sabent que la seva lleialtat pot ser veritable o no, a fi de donar-li temps a guanyar-se'm de forma incondicional. Però, entenem-nos, només un acte de fe i només a l'inici de la relació. Després depèn només d'ella que l'aprofiti o el dilapidi, la pilota és, certament, en el seu camp. Per desgràcia, haig de dir, d'acord amb la meva experiència, que la majoria de les dones que m'han demanat que confiés en elles en els preàmbuls de la relació, han malbaratat amb inconsciència l'actiu de fe que generosament els he ofert al principi. Jo m'he allunyat d'elles i després tot han estat els laments lacrimògens i reglamentaris, en tètrics escenaris de dramatisme. Tendim a atribuir als altres els nostres defectes, i si demanen confiança d'entrada és perquè elles són desconfiades i ho saben, i per tant coneixen bé els mecanismes de la malfiança des del més íntim del seu ser: elles mateixes són conscients de que no són de refiar.





dissabte, 15 de novembre del 2014

El discret encant dels fillsdeputa

Repassàvem amb una amiga una antiga pel·lícula de Clint Eastwood. 

--Quina mirada més perforant i furibunda que té el cabró –vaig dir.

--Sí.

Vaig queixalar una poma verge.

--Això us agrada, a les dones? --vaig preguntar.

Ella va somriure maliciosament.

--Sí. Molt.

Vaig observar el seu somriure torbat, enigmàtic. I la pregunta: per què les dones es deleixen pels malparits, si són malparits?



dijous, 13 de novembre del 2014

Els llavis i la mecància d'absorció



¿S'han adonat alguna vegada que després d’una estona de sexe, quan l’espuma de la tensió va baixant i els petons es tornen pausats, acariciadors, còmplices, els llavis de les dones han canviat d’aspecte, han adquirit una coloració grana furiosa, un batec constant i pròxim de sang, un ardor suau, càlid, dolç, la paradoxa de la saliva dolça? Això és molt notori, molt llampant. De vegades observo les noies joves, posin fins als 30 anys, ara que la joventut s'allarga, i els examino els llavis, generalment atractius. Veig en ells la bellesa de la fertilitat, de demanada de germinació. No tan sols és sexe. És més. Hi subjau un reclam d’espècie, de potencial generació, de procreació i abundància. Veig en ells un avís, gairebé una súplica corporal. Suposo que per això els llavis femenins joves són bells i suposo també que per això els homes som cridats a trobar-los bells. Els llavis femenins brillen, senyal d'humectació. La humitat indica fertilitat. Hom sap que la terra fèrtil és la terra humida, encara que per això s'hagi de pagar el preu de la pluja reiterada. Els llavis de dona, a més, per morfologia, auspicien una mecànica d'absorció. Són una porta d'entrada d'aire i aliment. Embeuen, engloteixen. Ja hi van pensar en això els psicoanalistes en la seva recurrent i curiosa fixació oral. Xuclar l'aire, en el fons, no deixa de ser res més que engolir plaer, el sospir suprem. La deglució, en canvi, té a veure molt notòriament amb la fel·lació, que atorga plaer més que no pas el viu. Els llavis femenins exigeixen el petó, la proximitat. El bellíssim exercici de resseguir-los amb el dit polze, contornejant-los, dibuixant-los, fent-los propis, inaugura un joc d'erotisme que ha de traslladar indefectiblement als llavis de debò, els primigenis, els autèntics, els llavis del sexe. Dirigeixen directament cap a la fecunditat en carn viva, cap a la creació, la perpetuació, la idea d'eternitat.


dimecres, 12 de novembre del 2014

Si no és amor, podria ser-ho

Sempre m'ha agradat el sexe. L'he practicat tant com he pogut, i m'han deixat, i me'n sento satisfet. En aquest sentit, em crec afortunat. Un aclariment previ: tampoc no és que sigui un sortit de mare, un obsés. Crec que, per entendre'ns, m'assemblaria més a en Woody Allen, enrevessat psicoanalista de les relacions humanes, que a en Michael Douglas, confés adicte sexual. Suposo que s'aprecia el matís de diferenciació. Com a fruit d'aquesta experiència de ja gairebé 35 anys, quan la meva filla, per dir algú, em va demanar què era el sexe, li vaig dir honestament que el sexe es definia, segons el meu parer, per dues idees: la primera, la tendresa; i la segona, el diàleg de pells. Tant un concepte com l'altre els trobo essencialment bonics, bells. Hi ha una rotunda, magnífica, absència de mal, en això, que, d'entrada, ja és molt. I després, que tota carícia humana esdevé positiva, creativa, gentil. I sí, sentimental, passeu-me la sensibleria. El sexe és, en si, complicitat i generació. El sexe en si, si no és amor, molt bé podria ser-ho.




dimarts, 11 de novembre del 2014

L'amant que ens “fa tocar el cel”


Hi ha un cert tipus de dona que desvetlla el sexe més exquisit, i que rarament coincideix amb la parella pròpia, no sé per què. Hom s’hi pot enamorar o no, sentir-hi més o menys afecte (generalment acaben estimant-se), però estan fetes per elevar la relació sexual al més alt exponent d’erotisme. He tingut la fortuna de viure algunes relacions d’aquesta mena. Tot i que tampoc no gaire, perquè no abunden, com tot allò excepcional. En recordo específicament una, quan ella en tenia 40 i jo 30, i ella estava separada i jo casat. Vam mantenir dos anys de relació clandestina, que va acabar-se quan ella es va aparellar formalment de nou. Era més lleial que jo, sens dubte, la qual cosa l’enaltia èticament. Ens vam conèixer per una contingència de la feina i ella va provocar una trobada al cap de pocs dies amb una excusa prou evident. I va succeir allò que de vegades passa quan hom és més jove, més baix i menys bell que la seva partenaire, i és que no vaig gosar fer res, entimidit, insegur. Va haver de ser ella qui a l'hora d'acomiadar-nos, en el pàrquing, dins del cotxe, em va petonejar, es va llençar de cap sobre el meu sexe, i em va fer acabar amb una golafreria voraç. En endavant, amb una molt autòctona versió de l’Últim tango a Paris, ens trucàvem a qualsevol hora i ens citàvem a un apartament per hores, que pagàvem religiosament a mitges, i ens hi estàvem fins les tres de la matinada, que era l’hora del meu toc de queda, casat com estava, per no aixecar massa sospites. Però de les deu a les tres, mare de déu, quines estones. Són per a recordar amb alegres llàgrimes als ulls. Mai en dos anys de relació no va haver-hi cap discussió, cap controvèrsia, cap frec. Tot va ser supeditat al diàleg dels cossos, un lliurament festiu al contacte epitelial, focs d’artifici en el món polièdric dels sentits. Aquella cançó d'en Serrat deia que al costat del calor d'ella es perdia l'orgull i la vergonya. Bé, l'orgull, no ho sé. Però la vergonya, sens dubte. Tant ella com jo. Un sempre es queda sorprès quan troba algú que, a l'hora d'entendre's en el llit, no tan sols acompleix les expectatives sinó que a sobre realitza els teus somnis. Que allò que agradaria fer resulta que és allò que vol fer l'altra, i a la inversa, que allò que vol fer l'altra és allò que sempre s'ha esperat de fer. Aquestes relacions són úniques, extraordinàries, allò que popularment se'n diu que fan tocar el cel. De fet, una destil·lació de la idea de complicitat. Són el més a prop del concepte definitiu que hom pot imaginar, somniar, delirar. Són allò, en definitiva, per la qual cosa la vida té un sentit ple, íntegre, universal.